No passareu!, i si passeu,
serà damunt d’un clap de cendres;
les nostres vides les prendreu,
nostre esperit no l’heu de prendre.
Mes no serà! Per més que féu,
¡no passareu!
No passareu!, i si passeu,
quan tots haurem deixat de viure,
sabreu de sobres a quin preu
s’abat un poble digne i lliure.
¡Mes no serà! Per més que feu,
¡no passareu!
No passareu!, i si passeu,
decidirà més tard la història,
entre el saió que clava en creu
i el just que hi mort, de qui és la glòria.
¡Mes no serà! Per més que feu,
¡no passareu!
A sang i foc avançareu
de fortalesa en fortalesa,
però, ¡que hi fa!, si queda en peu
quelcom més fort: nostra fermesa!
Per això cantem: Per més que feu.
No passareu!
(Barcelona, 28 d’octubre de 1854 – 19 de juliol de 1936), també Apeles Mestres, d’acord amb la grafia que ell mateix emprava, va ser un artista polifacètic dedicat al dibuix, poesia, autor de teatre, música, il·lustració gràfica, traducció, col·leccionista i amant de la jardineria.
Visqué els canvis socials i urbanístics de la ciutat, tot i mantenir sempre les arrels culturals de la terra. Impulsà les arts gràfiques a Catalunya, reivindicant la categoria artística de la figura poc considerada socialment del dibuixant. L’obra gràfica de Mestres és una referència obligada per conèixer els orígens del còmic espanyol. Com a escriptor va conrear diversos gèneres: poesia, teatre, prosa… que sovint fusionava i il·lustrava amb dibuixos propis. L’any 1908 va ser investit amb el títol de Mestre en Gai Saber, en guanyar tres premis extraordinaris dels Jocs Florals.
El recordem amb el seu poema «La cançó dels invadits», també conegut com a «No passareu». Els versos van ser escrits durant la Primera Guerra Mundial en protesta per la invasió de Bèlgica. Anys després, la resistència republicana va recuperar el lema, ara «No passaran», amb motiu de la Guerra Civil Espanyola.
Vegeu la versió musicada que en va fer Xavier Ribalta:
Segueix-nos:
