Només la veu, el poema, dissol el temps dels verbs, sotmet l’oblit.
Per llegir més espurnes de Zoraida Burgos feu clic aquí.
Zoraida Burgos (Tortosa, 10 de març de 1933) és una escriptora i bibliotecària catalana. És també grafòloga, pintora i restauradora d’objectes d’art.[1][2]
Diplomada en biblioteconomia per la Universitat de Barcelona, ha exercit principalment de bibliotecària. Ha estat, durant molts anys, l’única veu femenina de la literatura de les Terres de l’Ebre i forma part —juntament amb Jesús Massip, Manuel Pérez Bonfill i Gerard Vergés, entre altres— de la generació de la postguerra catalana a Tortosa.
La seva trajectòria literària s’inicia l’any 1970 amb l’obtenció del premi Màrius Torres pel poemari D’amors, d’enyors i d’altres coses i amb la inclusió de part de la seva obra poètica en nombroses antologies.
A partir de Vespres (1978) la seva producció es pot entendre de forma unitària, juntament amb Cicle de la nit (1982), Reflexos i Blaus (1993), pel qual obté el premi Guerau de Liost de poesia, l’any 1992.
La seva obra en prosa s’inicia l’any 1971 amb la publicació d’una sèrie de llibres de narrativa infantil a l’editorial Joventut —Les perdiuetes de les potes vermelles, Les culleretes de lluna, El mussol que va obrir els ulls de dia i La negreta Safu i el Narcís— i l’any 1993 obté el guardó Josep Pin i Soler de narrativa per L’obsessió de les dunes.
En els darrers anys participa en els volums col·lectius Verdaguer i Manyà, vides creuades (2002) i El brogit de l’Ebre. 15 narradors donen veu al riu (2003).[1]
L’any 2012 guanya el premi de poesia Vila de Lloseta amb Absolc el temps. El 2018, la seva obra Convivència d’aigües (LaBreu Edicions) és guardonada amb el Premi de la Crítica de poesia catalana.
En paraules del Jurat del premi, «Convivència d’aigües és una obra d’art commovedora perquè reuneix en un sol volum l’esforç de tota una vida.
Els seus poemes donen fe de l’evolució d’una veu insòlita però ben reconeixible des de l’ímpetu dels primers versos fins a l’equilibri de la maduresa, que li permet navegar entre les grans contradiccions de la vida, la recerca de la identitat i els seus miratges».[1][3]
Segueix-nos:
