Ni furtant-nos els somnis
ni cremant la trinxera…
ni amb la llei, ni el tricorni
ni amb presons ni cavernes
callaran a la fera.
Col·lectiu musical valencià nascut el 2014 a Gandia que se centra entre el rap, el hip-hop, el rock i ska però també mescla ritmes electrònics. Les lletres de les cançons tracten qüestions polítiques i socials d’actualitat.
El grup naix l’any 2014 de la mà de Panxo (Toni Sánchez), exmembre d’Orxata Sound System i de Sophy Zoo, grup de rap en castellà en actiu des de 2008.[2] Tempestes vénen del sud va ser el seu primer disc, que contenia Estiu, el single que va eixir a la primavera d’aquell mateix any i va obtenir al voltant de milió i mig de reproduccions en poc de temps.
L’any 2014 el grup musical ZOO (abans conegut com a Sophy ZOO) va revolucionar les xarxes socials d’àmbit valencià amb la seva primera cançó i videoclip: Estiu. Els vídeo a Youtube va tenir un gran èxit de reproduccions en molt poc temps i a finals d’aquell mateix any van publicar el seu primer àlbum, Tempestes vénen del sud. A partir d’aleshores van començar a participar a concerts per tot el País Valencià i Catalunya, arribant a esgotar entrades. L’any 2015 van ser els caps de cartell del festival Feslloch, el més important de la música en valencià.
Tres anys després del primer disc, el 24 de març de 2017, ZOO publicaria un nou àlbum: Raval. El nom es referia al Raval de la història, la perifèria que acull els marginats socials però que sovint ha estat el bressol d’expressions artístiques que s’acabarien popularitzant
Text complet:
Hi ha paraules orfes de diners, hi ha discursos buits
i hi ha silencis suggerents,
conversacions que amaguen secrets,
hi ha birra en la taula, hi ha discusions càlides, delers.
Hi ha senyors de tratge i vida allada, casa amurallada,
creadors de ruïna acumulada.
Hi ha monstres que enganyen a la gent, a la nostra gent,
hi ha derrotes d’ultima jugada.
Tants anhels que es queden en anhels, frustració allargada,
maten l’esperança de l’obrer.
El cor en què gire la balança, el cap als quefers,
por i confiança, penes, plaers
i una batalla perduda des de temps immemorials
una ràbia irracional, un voler fer el que cal
una mà germana, un abraç sincer,
el poble mana, i canta convençut el que sent i diu:
En la meua boca un correfoc
en la teua orella una verbena
si la cançó mata la pena
som emisaris de la mort.
Hi ha una verbena a la meua boca, i la vam fer junts,
s’està fent de dia, glops i fum.
Retardant la fi, demanen vi i volen quedar-se,
jugar, follar i revolcar-se, allà cadascú.
Que isquen al pati, que el temps dilate, que traguen pit.
Moren la llei, la norma i els estereotips.
Moren el càlcul i «cotilles parlanxins».
Matem també a eixe fatxa que portem endins.
I una foguera que incinere, i que deixe enrere
traumes i obscuritat, que depure que allibere.
Que creme la crueltat, l’ avarícia i l’estafa,
que compartim el pà, l’aigua i les cases.
Vam cultivar un verger al desert,
t’hem descobert un oasi.
Tota una vida fugint-li al present.
De tots els focs farem brases.
En la meua boca un correfoc …
Ni furtant-nos els somnis
ni cremant la trinxera…
ni amb la llei, ni el tricorni
ni amb presons ni cavernes
callaran a la fera.
