S’ha d’aprendre a viure sense esperança i a lluitar sense horitzó.
Per llegir més espurnes de Santiago López-Petit feu clic aquí.
Santiago López Petit (Barcelona, 1950) és químic i filòsof.
Llicenciat en química, durant els anys 1960 treballà en una empresa de vidre recuperada pels seus treballadores alhora que militava en sectors del moviment autònom. Després del fracàs del moviment es dedicà a la filosofia crítica, rebent influència tant dels postestructuralistes francesos Michel Foucault i Gilles Deleuze, així com dels marxistes italians Tonio Negri, Raniero Panzieri i Mario Tronti. Després ha treballat com a professor de filosofia contemporània a la Universitat de Barcelona i ha impulsat iniciatives com Espai en blanc o Dinero Gratis com amb l’arxiu digital de l’autonomia obrera.
De 1975 a 1977 va formar part del Colectivo de Estudios por la Autonomía Obrera. En les seves obres filosòfiques fa una crítica radical al present i ha donat suport al moviment 15 de maig.[1][2][3] També ha col·laborat a la pel·lícula El taxista ful (2005).
Obres:
- Crítica de la Izquierda Autoritaria en Catalunya 1967-1974, editorial Ruedo Ibérico, 1975
- Una estrategia socialista, Ed. ZYX-ZERO, Madrid, 1975
- Por la organización autónoma de los trabajadores, Ed. ZYX-ZERO, Madrid, 1977
- Luchas autónomas en la transición democrática, ed. ZYX-ZERO, Madrid, 1977, dos tomos;
- Entre el Ser y el Poder. Una apuesta por el querer vivir, ed. Siglo XXI, 1994
- Horror Vacui. La travesía de la Noche del Siglo, ed. Siglo XXI, 1996
- El Estado-guerra, ed. Hiru, 2003
- El infinito y la nada. El querer vivir como desafío, ediciones Bellaterra, 2003
- Amar y pensar. El odio del querer vivir. Ed. Bellaterra, 2005
- La movilización global. Breve tratado para atacar la realidad. Traficantes de sueños, 2009
- Identitat i crisi, ed. El Tangram, Barcelona, 2010
- Hijos de la noche, ed. Bellaterra, 2014
- El gesto absoluto. El caso Pablo Molano: una muerte política. Pepitas de Calabaza, 2018[4]
