Quan l’hora del repòs hagi vingut per mi
vull tan sols el mantell d’un tros de cel marí;
vull el silenci dolç del vol de la gavina
dibuixant el contorn d’una cala ben fina.
L’olivera d’argent, un xiprer més ardit
i la rosa florint al bell punt de la nit.
La bandera d’oblit d’una vela ben blanca
fent més neta i ardent la blancor de la tanca.
I saber-me que sóc en el redós suau
un bri d’herba només de la divina pau.
Rosa Leveroni, Testament
Per llegir més espurnes de Rosa Leveroni feu clic aquí.
Rosa Leveroni (Barcelona, 1 d’abril de 1910 – Cadaqués, 4 d’agost de 1985) fou una escriptora catalana. La seva obra de poesia i prosa es recull en els volums Poesia (1981) i Contes (1985), tot i que també va escriure assaig i va fer crítica literària. L’any 1982, va ser guardonada amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.
Poèticament, és deixebla de Carles Riba, i fou una de les fundadores de la revista Ariel. A més de la poesia, conreà l’assaig i la crítica literària sobre Ausiàs March. Els poemes de Rosa Leveroni són senzills i tracten bàsicament els temes de l’amor i la mort.
Hi ha un premi amb el seu nom: el Premi de poesia “Cadaqués a Rosa Leveroni”.
Rosa de Lima Olímpia Leveroni i Valls fou filla de Manuel Leveroni i Capitani i de Rosa Valls i Torruella. Va néixer al número 47 del Passeig de Gràcia de Barcelona.[5]
El 1930 i es titulà com a bibliotecària a l’Escola de Bibliotecàries de Barcelona, on va tenir com a professors Carles Riba, Pere Bohigas, Rafael Campalans, Lluís Nicolau d’Olwer, Marçal Olivar, Joan Petit i Montserrat o Ferran Soldevila, i es llicencià en filosofia i lletres i a la Universitat de Barcelona. Carles Riba li va prologar el seu primer llibre, Epigrames i cançons (1938).
Rosa Leveroni pertany a la generació de Mercè Rodoreda, Pere Calders o Salvador Espriu, escriptors que van viure la Guerra civil quan començaven a publicar llibres madurs. Per aquest motiu, com a poeta, ha estat inclosa dins la generació del 36. Durant la postguerra, va dedicar-se a la resistència cultural, al costat de Carles Riba, de qui féu d’enllaç amb els resistents de l’interior durant els anys d’exili del poeta. Va guanyar els Jocs Florals de la llengua catalana de Londres (1947) i París (1948). Fins a l’any 1951, no publicà el segon llibre, Presència i record.
El 1982, va rebre la Creu de Sant Jordi i ha estat un dels primers membres i sòcia d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC).
El 1948, el seu pare li havia comprat una barraca de pescadors a Portlligat (com a regal substitutiu del dot matrimonial),[6] lloc que esdevindria la cambra pròpia de Leveroni fins a la seva mort.
Enviat per: Carolina Llacher. Per enviar un escrit mitjançant el web fes clic aquí.
Segueix-nos:
