(Publicat originalment a La Directa, 5 d’abril 2017)
Arthur Schopenhauer, Friedrich Nietzsche, Joan Fuster, Montserrat Roig o Nelson Mandela són reconeguts creadors d’aforismes, una eina literària o discursiva que provoca el plaer de despertar la nostra consciència
Les paraules com punys, que diria el company Jordi Martí. O les plomes com armes, que escriuria el periodista Xavier Vinader. Aquelles espoletes mentals que, quan les premem, ens porten a una reflexió. Llegir un minut i pensar-hi durant deu. I que aquesta reflexió ens porti a l’acció. Les paraules com a trampolí i no com a sofà. Utòpic? Segurament, però…
La utopia serveix per caminar.
Eduardo Galeano
Ja explicava Baltasar Gracián al seu Oráculo manual y arte de prudencia, publicat el 1647 (una obra de furibund èxit en els entorns cultes entre els segles XVII-XIX, èxit que perdura encara avui), que “lo bueno, si breve, dos veces bueno”. Amb aquesta màxima tan senzilla, donava a entendre que la brevetat, lluny de ser un defecte de forma, pot arribar a convertir-se en la millor arma de la persona que escriu. De la persona que escriu bé, s’entén.
A aquesta màxima, avui, caldria afegir-hi: “Y si cabe en 140 carácteres, mucho mejor!”. Sàvies paraules de fa molts anys que, avui dia, en una societat líquida, la de la pressa, prenen més sentit que mai, desgraciadament no sempre pel caràcter positiu que Gracián els va voler donar. El seu objectiu era expressar les bondats de dir el que s’hagi de dir (sempre que es tingui alguna cosa a dir!) de la manera més curta possible, sense que la brevetat resti eficàcia i força al missatge ni mèrit a la persona missatgera. Però s’ha girat la truita i, avui dia, aquesta brevetat pot ser mal interpretada… I no pas per falta de raons.
Vosaltres, els europeus, teniu els rellotges, però nosaltres tenim el temps.
Proverbi africà
L’huracà de la societat actual ens empeny a córrer. La brevetat ja no és un luxe, sinó una necessitat o, fins i tot, una obsessió: sovint, no sabem ni per què correm. És ben cert que els articles periodístics curts tenen molt més impacte que els llargs, o que a vegades Twitter sobrepassa Facebook. Enmig de la pressa, la brevetat esdevé vital. Potser per això, darrerament, els aforismes –aquestes frases curtes que, en poques paraules, ens porten a fer llargues reflexions, aquests interruptors que provoquen el plaer de despertar la nostra consciència– destaquen amb força.
El destí barreja les cartes, però nosaltres les juguem.
Arthur Schopenhauer
Però, no pensem pas que és un recurs literari nou, ni molt menys. Ja al segle XIX, un dels grans mestres dels aforismes, Arthur Schopenhauer (1788-1860), que va composar tot un seguit de màximes per obtenir la felicitat (per molt conscient que fos de la impossibilitat d’aconseguir-ho), pensava que les frases curtes, si estan ben construïdes, poden arribar a contenir una universalitat que no trobem a molts sistemes filosòfics. Per a l’autor alemany, no hi havia res pitjor que la vulgaritat intel·lectual i, en aquest sentit, “estendre’s sense mesura, en algunes ocasions, és signe de vaguetat mental i expressiva”.
L’aforisme, la sentència, en les quals jo sóc el primer mestre entre els alemanys, són les formes de l’“eternitat”; la meva ambició és dir en deu frases tot el que tots els altres diuen en un llibre, el que tots els altres no diuen en un llibre…
Friedrich Nietzsche
Més tard va aparèixer Nietzsche, “el mestre dels aforismes”, tal com s’autoanomenava, malgrat ser un reconegut deixeble de Schopenhauer. El filòsof alemany és considerat un escriptor extraordinari, tot i que la seva obra és molt poc sistemàtica; bona part dels seus llibres són fruit dels llampecs reflexius que tenia durant les seves passejades solitàries i es podria dir que filosofava a cops, a martellades, sense encadenar arguments llargs. Per a ell, la millor manera de comprendre la vida era a través de l’art, per això feia servir un llenguatge més expressiu i emotiu que descriptiu, ja que també cercava la bellesa literària. Potser per això li resultava tan còmode utilitzar la metàfora i els aforismes –entesos com unes proposicions concises sense argumentar– per expressar el seu pensament. Ell mateix va dir que era “el filòsof del futur”. “Potser –comentava– la meva filosofia s’entendrà l’any 2000. La humanitat encara és immadura per poder acceptar el que defenso”. Potser més per ànsia de brevetat que per maduresa, però, avui dia, els seus aforismes tenen un protagonisme que segurament no van tenir aleshores. Així doncs, potser li haurem de donar la raó, a mitges.
El tercer gran mestre dels aforismes que caldria destacar és de molt més a la vora, concretament, de Sueca. Joan Fuster era un artesà de la paraula escrita, un escriptor, un gran escriptor. Si els aforismes són espurnes que encenen flames, Joan Fuster era un piròman de consciències a través de les lletres. Per a ell, els aforismes, un dels seus jocs literaris preferits, eren sentències o composicions breus que li permetien desgranar de manera brillant, sintètica i atractiva algunes de les idees i els plantejaments vitals i intel·lectuals que explicava i defensava de manera més reposada, àmplia i raonada als seus llibres i articles. Per entendre això és imprescindible que ens capbussem en alguna de les seves obres –per exemple, Consells, proverbis i insolències– o, per fer-nos una idea de què representaven els aforismes per ell…
-Sr. Fuster, de quines altres maneres els ha anomenat, els seus aforismes?
Doncs mira, la primera paraula que hi he emprat ha estat paperets; després, escorrialles, notes marginals, Judicis finals, Proposicions deshonestes; Consells, proverbis i insolències; també els he aplicat d’altres noms: màximes, sentències, apotegmes o moralitats, pensaments, mots d’esprit, anotacions, frases per a calendaris, càpsules de doctrina, “caps de paper”. Fins i tot epigrames frustrats o sagetes. El nom genèric, però, que hi acostume d’utilitzar és aforisme.
Joan Fuster a Aforismes. Introducció i propostes didàctiques d’Isidre Crespo. Bromera. 2002
Els aforismes es poden descriure com aquelles frases curtes que ens porten a la reflexió; aquelles petites sentències que destaquen per la brevetat de la lectura i la llargada del pensament que provoquen. Aquestes frases, sovint, es construeixen expressament en format d’aforisme, com en el cas dels tres autors que he volgut destacar prèviament. Però també les podem extreure d’una lectura més llarga, com quan llegim amb un llibre en una mà i un llapis a l’altra. Aquí, podríem destacar els llibres d’assaig de Simone de Beauvoir i Simone Weil, les novel·les de Mercè Rodoreda i Jack Kerouac o els contes d’Eduardo Galeano i Jack London.
Vençuda i tot, vull ésser jo mateixa, abella furiosa de sa mel.
Mercè Rodoreda
També en trobem a textos de Montserrat Roig, Ramon Barnils o Rosa Luxemburg, una autèntica traca d’espoletes mentals. O els podem extreure d’una oratòria –Nelson Mandela, Salvador Allende o Martin Luther King Jr–, de la saviesa de la cultura popular –els proverbis i els textos de filosofia oriental– i, sobretot, de la poesia, un format excel·lent per fer brollar aforismes sense parar –com en els casos de Maria Mercè Marçal, Montserrat Abelló o Miquel Martí i Pol.
A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.
Maria Mercè Marçal
Com va dir Montserrat Roig: “Les paraules no es poden tancar dins d’una gàbia. Volen soles”. Per tant, les paraules no pertanyen només a qui les escriu o recita, sinó també a qualsevol persona que les vulgui fer seves. Les paraules creen un vincle d’especial emoció si provoquen una reflexió, una consciència desperta, a qui les rep: quan les sents és quan realment les fas teves. I aquesta és, segons la meva opinió, la veritable essència dels aforismes: la revolució en un sol crit, la metxa que porta al pensament… l’espurna que encén la flama.
