El meu pare era anarquista i tenia consciència de classe. Potser precisament per això, una de les coses que més ha respectat és la gent.
Per llegir més espurnes de Ovidi Montllor feu clic aquí.
Ovidi Montllor i Mengual (Alcoi, 4 de febrer de 1942 – Barcelona, 10 de març de 1995)[1] fou un actor i cantautor alcoià pertanyent al moviment de la Nova Cançó,[2] amb una extensa trajectòria professional de més de deu àlbums editats en vida i una cinquantena de pel·lícules, 30 muntatges teatrals i diversos programes televisius.[3]
Fill d’una família de classe obrera de l’Alcoi de postguerra, era el més gran de tres germans. De caràcter malaltís, aprofitava per a llegir les obres que el seu oncle li havia deixat en exiliar-se. Encara no havia complert 12 anys quan va haver de deixar l’escola per les necessitats econòmiques familiars. S’hagué d’espavilar en el món laboral treballant en 36 oficis diferents[4] com a mecànic, adroguer, venedor ambulant, obrer tèxtil, cambrer, pastor, picapedrer, reporter o comptable. Per combatre les desigualtats que havia observat, quan es traslladà a Barcelona el 1959 s’integrà al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i després al Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC).[5][6]
Inicià la seva carrera artística en el món del teatre el 1965, el 1967 aprengué a tocar la guitarra de forma autodidacta i el 1968 començà a cantar professionalment i enregistrà el seu primer disc, La fera ferotge,[7] una crítica a l’obsessió del franquisme per l’ordre, la lluita desigual de l’antifranquisme, i la passivitat de les classes mitjanes. Aquest disc el vinculà amb la Nova cançó i inicià diversos concerts amb Toti Soler.[5]
A partir del 1968, començà a interpretar poemes musicals d’autors com Vicent Andrés Estellés, Joan Salvat-Papasseit, Salvador Espriu, Pere Quart, Josep Maria de Segarra, entre d’altres.[8] Açò, més tard, el relacionaria amb la Nova Cançó, un moviment artístic musical que va nàixer durant el franquisme i que pretenia impulsar la llengua catalana mitjançant un llenguatge reivindicatiu. La divulgació de l’obra de poetes catalans va ser una de les constants de la seva vida,[5] i juntament amb Raimon, Francesc Pi de la Serra i Lluís Llach, les seves cançons van ser referents de l’antifranquisme fora de l’àmbit catalanoparlant.[9] El govern valencià el va silenciar i fou vetat a la Radiotelevisió Valenciana.[10][11]
Segueix-nos:
