Tota la gràcia d’escriure radica a encertar el mitjà d’expressió, l’estil.
Per llegir més espurnes de Mercè Rodoreda feu clic aquí.
Mercè Rodoreda (Barcelona, 10 d’octubre de 1908 – Girona, 13 d’abril de 1983) fou una escriptora catalana que va rebre, entre altres guardons, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes de 1980.
Es considera l’escriptora de llengua catalana contemporània més influent, tal com ho testifiquen les referències d’altres autors a la seva obra i la repercussió internacional, amb traduccions a trenta llengües.
La seva producció comprèn tots els gèneres literaris; Rodoreda conreà tant la poesia com el teatre o el conte, tot i que destaca especialment en la novel·la.
La narrativa fou el camp literari per excel·lència de l’autora i pel qual és àmpliament coneguda.
A l’hora de classificar el corpus narratiu de Rodoreda existeix una disparitat de criteris, encara que principalment es divideix segons les etapes de la vida de l’autora, segons el contingut (psicològico-realistes o mítico-simbòliques) o segons els personatges principals (adolescència, joventut, maduresa, vellesa–mort).
Majoritàriament, s’opta per dividir les seves obres en tres etapes cronològiques i, separadament, un quart grup on s’inclouen les dues narracions pòstumes, Isabel i Maria i La mort i la primavera.
Les tres etapes serien les obres d’abans de la guerra (1932-1938), on hi ha les quatre primeres obres de Rodoreda i la primera versió d’Aloma; les obres entre l’exili i el retorn del mateix (1958-1974), on hi ha el gruix narratiu rodoredià que va des de la publicació de Vint-i-dos contes fins a Mirall trencat, i després del retorn, on hi ha Semblava de seda i altres contes Viatges i flors i Quanta, quanta guerra…
Segueix-nos:
