Mercè Rodoreda – L’exili, viatge obligat que desfà l’ànima

Mercè Rodoreda – L’exili, viatge obligat que desfà l’ànima

No hi penso mai ni en parlo mai […] Però si alguna vegada m’hi fan pensar el veig com una gran lliçó de vida. És sabut que els viatges formen la joventut: li són un estímul, una força. Jo diria que l’exili, viatge obligat, desfà l’ànima, li pren tot l’orgull.

Mercè Rodoreda

Per llegir més espurnes de Mercè Rodoreda feu clic aquí.

Mercè Rodoreda (Barcelona, 10 d’octubre de 1908 – Girona, 13 d’abril de 1983) fou una escriptora catalana que va rebre, entre altres guardons, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes de 1980. Es considera l’escriptora de llengua catalana contemporània més influent, tal com ho testifiquen les referències d’altres autors a la seva obra i la repercussió internacional, amb traduccions a trenta llengües. La seva producció comprèn tots els gèneres literaris; Rodoreda conreà tant la poesia com el teatre o el conte, tot i que destaca especialment en la novel·la.

La narrativa fou el camp literari per excel·lència de l’autora i pel qual és àmpliament coneguda. A l’hora de classificar el corpus narratiu de Rodoreda existeix una disparitat de criteris, encara que principalment es divideix segons les etapes de la vida de l’autora, segons el contingut (psicològico-realistes o mítico-simbòliques) o segons els personatges principals (adolescènciajoventutmaduresavellesamort). Majoritàriament, s’opta per dividir les seves obres en tres etapes cronològiques i, separadament, un quart grup on s’inclouen les dues narracions pòstumes, Isabel i Maria i La mort i la primavera. Les tres etapes serien les obres d’abans de la guerra (1932-1938), on hi ha les quatre primeres obres de Rodoreda i la primera versió d’Aloma; les obres entre l’exili i el retorn del mateix (1958-1974), on hi ha el gruix narratiu rodoredià que va des de la publicació de Vint-i-dos contes fins a Mirall trencat, i després del retorn, on hi ha Semblava de seda i altres contes Viatges i flors i Quanta, quanta guerra…

L’obra literària de Mercè Rodoreda es caracteritza per l’ús de personatges principals femenins en les seves novel·les, exceptuant Un dia de la vida d’un home i Quanta, quanta guerra…. Aquest fet provocà que erròniament s’associés a Rodoreda amb el moviment feminista, encara que Rodoreda en diverses entrevistes ho desmentí.

El simbolisme és un recurs literari molt comú en les obres de Mercè Rodoreda, especialment en la seva obra narrativa. En farà ús per expressar els constants pensaments interiors dels seus personatges; Rodoreda aconsegueix transformar al lector en un confident involuntari que viu l’angoixa i agonia dels personatges amb només la paraula, els símbols i les imatges.[74] Els referents de la realitat que utilitzà en els seus símbols provenen de la seva imaginació a partir dels seus coneixements culturals adquirits al llarg de la seva vida, en alguns casos, de l’imaginari català com és el cas de les Encantades.[75] Sense abandonar aquests referents, crea un llenguatge simbòlic que pugui ser interpretat pel lector sense gaires dificultats i presenta un alt grau de fabulació en moltes de les seves obres, especialment en les seves últimes obres com Viatges i flors.[75] Segons Pere Gimferrer a Dietari 1979-80, fruit de la recerca d’una perfecció tant formal com lingüística, Rodoreda tingué una cura meticulosa a l’hora de fer ús d’imatges i símbols conceptuals.

 

Segueix-nos: