Del passat només se n’ha salvat la saviesa que no sabem res.
Marina Garcés, Nova il·lustració radical (Editorial Anagrama, Barcelona, 2017)
(Barcelona, 1973) és una filòsofa i assagista catalana. És professora titular de filosofia de la Universitat de Saragossa. Ha impulsat el projecte col·lectiu Espai en Blanc de pensament crític i experimental. Un dels conceptes centrals del seu pensament és el comú en el camí de desenvolupar alternatives per enfrontar-nos a les crisis actuals. Defensa la filosofia com una forma de vida, un art que neix al carrer i que continua sense interrupció a l’espai íntim i invisible.
Alguns dels seus filòsofs referents són Merleau-Ponty i Diderot. Els seus primers mestres són Deleuze i Foucault. També ha rebut la influència de la lectura del pensament feminista i postcolonial.[7]
Marina Garcés percep la filosofia com una pràctica vinculada no tan sols al món acadèmic, sinó que, també, relacionada amb els moviments socials i culturals, els quals denomina que són territori d’experimentació, contestació i compromís.[8][9][10][7]
Considera que les noves formes de politització tenen la característica de l’anonimat. No es tracta de l’anonimat de la massa, de l’homogeneïtzació, de la uniformitat, sinó de la vida que es pot dir alhora en primera persona del singular i del plural. Alguna cosa que no es fa des d’unes sigles concretes, uns representants, sinó des d’una presència compartida. Es tracta de voler reapropiar-se de la vida i, a la vegada, d’obrir espais per a una politització radical de la vida.[10]A Filosofía inacabada (2015) parla de la «fi dels grans homes». Qüestiona el fet que tots els filòsofs han estat homes, blancs, occidentals i acomodats i assenyala que en l’actualitat es produeix un gir cap a la feminització, la precarització i la col·lectivització del pensament filosòfic.
Per llegir més espurnes de Marina Garcés feu clic aquí.
Segueix-nos:
