María Zambrano – La llibertat, sempre per damunt de tot

Prefereixo una llibertat perillosa a una servitud tranquil·la.

María Zambrano

Per llegir més espurnes de María Zambrano feu clic aquí.

María Zambrano Alarcón (Vélez-Màlaga22 d’abril de 1905 modifica – Madrid6 de febrer de 1991 modifica) fou una professorafilòsofa i assagista espanyola. La filosofia de María Zambrano es caracteritza per un llenguatge molt poètic i suggerent i un estil creatiu de pensar i escriure,[1] que constitueixen la base del que anomena el seu “mètode”.[2][3]

Durant els anys de la Segona República espanyola coneix i estreny l’amistat amb Luis CernudaRafael DiesteRamón GayaMiguel HernándezCamilo José Cela o Arturo Serrano Plaja mitjançant les Missions Pedagògiques i altres iniciatives culturals. Amb Rafael Dieste, que es va convertir en un dels seus millors amics, va col·laborar amb la revista Hoja Literaria. Per aquesta època la sevqa salut torna a deteriorar-se, el que fa que es submergeixi en una crisi vital i filosòfica. També aquell mateix any Maria corredacta i signa el Manifiesto del Frente Español, amb Eliseo García del Moral i José Antonio Maravall, entre d’altres, publicat el 7 de març de 1932 al diari Luz de Madrid[4].

El 14 de setembre de 1936 María contreu matrimoni amb l’historiador Alfonso Rodríguez Aldave a qui havia conegut a les Missions Pedagógiques; marxa poc després a Xile, on aquest havia estat nomenat secretari de l’Ambaixada de la República. Fa escala a L’Havana: coneix allí José Lezama Lima i pronuncia una conferència sobre Ortega y Gasset. Serà el 1937, el mateix dia que cau la ciutat de Bilbao en mans falangistes, quan María Zambrano i el seu marit retornen a Espanya; i a la pregunta de per què tornen si la guerra està perduda, respondran “per això”. Entre l’octubre de 1937 i el gener de 1938 María Zambrano va exercir de consellera de propaganda al Consejo Nacional de la Infancia Evacuada (CNIE).

Fins al dia de la seva sortida camí de l’exili, María Zambrano residí successivament a València i Barcelona. El seu marit s’incorpora a l’exèrcit, i col·laborarà en defensa de la República. Maria és nomenada consellera de Propaganda i consellera nacional de la Infància Evacuada i s’incorpora al consell de redacció de la revista Hora de España, de caràcter republicà.[4] El 28 de gener de 1939 María creua la frontera francesa, camí de l’exili i en companyia de la seva mare, Araceli Alarcón, la seva germana Araceli i el marit d’aquesta. Després d’unes breus estades a París i Nova York es dirigeix a l’Havana, on retroba Lezama Lima i és convidada com a professora de la universitat i de l’Instituto de Altos Estudios e Investigaciones Científicas. De L’Havana es dirigí a Mèxic, on és nomenada també professora a la Universitat San Nicolás de Hidalgo de Morelia. Entre 1943 i 1944 dictà cursos en el Departament d’Estudis Hispànics de la Universitat de San Juan de Puerto Rico.

Al setembre de 1946 viatja des de l’Havana a París amb motiu de la defunció de la seva mare, i roman en aquesta ciutat durant els durs anys de postguerra fins a l’1 de gener de 1949. Des d’aquesta data es trasllada a L’Havana, on viurà fins al 1953, impartint conferències, cursos i classes particulars. Torna a Europa i s’instal·la a Roma, on viu fins a l’any 1964, i es relaciona amb intel·lectuals italians com Elena CroceElemire Zolla i Victòria Guerrini, i espanyols com Ramón Gaya, Diego de Mesa, Enrique de Rivas, Rafael Alberti i Jorge Guillén. El 1972 mor a Ginebra la seva germana Araceli, de qui s’havia fet càrrec tots aquests anys.[4]

Amb l’article de José Luis López Aranguren Los sueños de María Zambrano (Revista de Occidente, febrer de 1966), s’inicia un lent reconeixement a Espanya de la seva obra. La deterioració de la seva salut física és constant quan el 1978 es trasllada a Ferney-Voltaire, on roman dos anys, fins que el 1980 es trasllada a Ginebra. En aquest any, a proposta de la colònia asturiana a Ginebra, és nomenada filla adoptiva del Principat d’Astúries, cosa que constitueix el seu primer reconeixement oficial.

L’any 1981, és recompensada amb el Premi Príncep d’Astúries de Comunicació i Humanitats en la seva primera convocatòria, i al seu torn l’Ajuntament del seu poble la nomena filla predilecta. El 20 de novembre de 1984, María Zambrano retorna a Espanya i s’instal·la a Madrid; surt en comptades ocasions de casa seva. En aquesta última etapa l’activitat intel·lectual serà incansable. És nomenada filla predilecta d’Andalusia el 28 de febrer de 1985, el 1987, es constituïx a Vélez-Màlaga la fundació que duu el seu nom, i el 1988 se li concedeix el prestigiós Premi Cervantes. Finalment el 6 de febrer de 1991, María mor a Madrid, per a després ser enterrada al seu poble natal.

Segueix-nos:

About the author

Related