“Una dona i el seu gos han estat atropellats”
Per llegir més espurnes de Maria Aurèlia Capmany feu clic aquí.
Maria Aurèlia Capmany (Barcelona, 3 d’agost de 1918 – 2 d’octubre de 1991) fou una novel·lista, dramaturga i assagista barcelonina. Destacà també com a activista cultural, feminista i antifranquista.[1]
Va rebre el Premi Sant Jordi de novel·la el 1968 amb l’obra Un lloc entre els morts i el Premi Joanot Martorell el 1948 amb El cel no és transparent. Fou presidenta del PEN català entre 1979 i 1983.
Néta de Sebastià Farnés, intel·lectual autor de la Paremiologia catalana comparada, i filla d’Aureli Capmany, folklorista i col·laborador en revistes infantils i de Maria Farnés Pagès , va passar la joventut al pis de la família a tocar de la Rambla de Barcelona.
Estudià a l’Institut Escola de la Generalitat de Catalunya i es va llicenciar en filosofia a la Universitat de Barcelona de la postguerra. Va practicar la docència durant els anys 40 i 50 a l’Institut Albéniz de Badalona i l’Escola Isabel de Villena a Barcelona. També va treballar gravant vidre, ofici que havia après en l’època d’universitària.
Amb la seva primera novel·la Necessitem morir (publicada el 1952) quedà finalista del Premi Joanot Martorell de 1947, premi que va guanyar l’any següent amb El cel no és transparent.
El seu prestigi com a narradora arribarà amb novel·les com Betúlia, El gust de la pols i, sobretot, per Un lloc entre els morts, Premi Sant Jordi del 1968. L’any 1981 va rebre el Premi Ramon Fuster, atorgat pel Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya,[2] i el 1983 va guanyar el Premi Crítica Serra d’Or de Literatura Infantil i Juvenil amb El malefici de la reina d’Hongria.
Fou una de les escriptores catalanes més polifacètiques, ja que, a més de la narrativa, es dedicà a la traducció, i cultivà el teatre, l’assaig i altres gèneres literaris.
En el camp de la dramatúrgia va fundar el 1959 l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual amb Ricard Salvat. Hi va exercir de professora, d’actriu i de directora. A més, hi va estrenar obres pròpies, com Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya.
Com a assagista sobresurt per les seves obres sobre la situació de la dona; el feminisme català contemporani és deutor de la seva figura, que va ser pionera en aquest estudis amb llibres com La dona a Catalunya: consciència i situació (1966), El feminismo ibérico (1970), El feminisme a Catalunya (1973) i Dona i societat a la Catalunya actual (1978).
El mateix any, va participar en la Caputxinada, una assemblea antifranquista. També va dedicar nombrosos articles a diversos aspectes de la cultura i de la societat catalana. També destaquen els llibres de memòries Pedra de toc (1 i 2), Mala memòria, i Això era i no era.
Participà i va intervenir en el «Míting de la Llibertat» (22 de juny de 1976) i en el procés constituent del Partit Socialista de Catalunya Congrés (novembre de 1976).
Va ser regidora i responsable de les àrees de Cultura i d’Edicions a l’Ajuntament de Barcelona durant les primeres legislatures del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) i membre de la Diputació de Barcelona, des del 1983 fins que es va morir el 2 d’octubre de 1991. Va ser també membre de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, i presidenta del Centre Català del Pen Club.
Segueix-nos:
