Els homes tenen por que les dones es riguin d’ells. Les dones tenen por que els homes les assassinin.
(Ottawa, Canadà, 1939) és una poeta, novel·lista, crítica literària, professora universitària i activista política canadenca
Va néixer el 18 de novembre del 1939 a la ciutat d’Ottawa,[2] filla de Carl Edmund Atwood, zoòleg, i Margaret Dorothy William, nutricionista. A causa de la investigació que portava a terme el seu pare sobre entomologia forestal, Atwood va passar gran part de la seva infància entre el nord de Quebec, Ottawa i Toronto.
El 1957, va començar els seus estudis universitaris de filologia anglesa a la Universitat de Toronto,[2] en la qual es va llicenciar el 1961, iniciant la tardor d’aquell any els estudis de postgrau a Radcliffe College, que aleshores era un institució femenina associada a la Universitat Harvard. Va obtenir un màster en aquesta universitat, i inicià l’activitat docent a la Universitat de la Colúmbia Britànica el 1965. Posteriorment, fou professora de filologia anglesa a la Universitat Sir George Williams de Mont-real (1967–1968), Universitat d’Alberta (1969–1979), Universitat York de Toronto (1971–1972) i la Universitat de Nova York.
Fou vicepresidenta del Sindicat d’Escriptors del Canadà des del 1980 i va col·laborar a la fundació del centre canadenc de parla anglesa del PEN Club International, una associació d’escriptors per a fomentar el contacte i la cooperació entre autors de tot el món que s’encarrega de promoure la llibertat d’expressió i d’alliberar els escriptors que són presoners polítics, i va presidir aquesta entitat de 1984 a 1986.[3] Fou escollida membre sènior del Massey College de la Universitat de Toronto, i actualment té més de quinze títols honoris causa i està inclosa en el passeig de la Fama del Canadà des del 2001. És també membre de la Royal Society del Canadà i de l’Orde del Canadà i des de 1988 és membre honorària de l’Acadèmia Americana de les Arts i les Ciències.[4]
Interessada per la lectura des de ben joveneta, va iniciar-se en l’escriptura als setze anys. A la tardor del 1961, va guanyar la Medalla I. J. Pratt pel seu llibre de poemes Double Persephone.[5]
Atwood ha escrit novel·les de diferents gèneres i també llibres de poemes; també va escriure guions per a la televisió com The Servant Girl (1974) i Days of the Rebels: 1815-1840 (1977). Normalment, es descriu com una escriptora feminista, ja que el tema del gènere està present en algunes de les seves obres de manera destacada, centrant-se així mateix en la identitat nacional canadenca, les relacions d’aquest estat amb els Estats Units d’Amèrica i Europa, els drets humans, assumptes mediambientals, els mites socials sobre la feminitat, la representació del cos de la dona en l’art, l’explotació social i econòmica d’aquesta, així com les relacions de dones entre si i amb els homes.
El 1966, va obtenir el Gobernor General’s Award per l’obra The Circle Game, amb la qual es va guanyar una gran reputació com a poeta. El 1969, va publicar The Edible Woman, en què es va fer eco de la marginació social de la dona. En Procedures for Underground (1970) i The Journals of Susana Moodie (1970), els seus següents llibres de poesia, els personatges tenen dificultats per a acceptar l’irracional. Aquesta última potser és la seva obra poètica més coneguda; en aquesta, Atwood escriu des del punt de vista de Susana Moodie, una pionera de la colonització de la frontera canadenca de segle xix. Amb l’obra Power Politics (1971), usa les paraules com a refugi per a les dones febles que s’enfronten a la força masculina.
Com a crítica literària, és molt coneguda per la seva obra Survival: A Thematic Guide to Canadian Literature (1972), que va ser definida com el llibre més sorprenent escrit sobre literatura canadenca i que va aconseguir augmentar l’interès en la literatura d’aquest estat. Aquest mateix any, va publicar Surfacing, una novel·la en què es formula, en termes polítics, el conflicte entre natura i tecnologia. Amb un gran èxit i avalada per la crítica, va escriure You Are Happy (1974) i la seva tercera novel·la, Lady Oracle (1976), una paròdia dels contes de fades i les novel·les d’amor que va guanyar el 1977 el Toronto Book Award i el Canadian Booksellers Award. La seva col·lecció de relats curts d’aquest mateix any, Dancing Girls, va ser també premiada amb aquests dos guardons i el Periodical Distributors of Canada Short Fiction Award. El 1978, va publicar dos llibres, Two-Headed Poems, que continua explorant la duplicitat del llenguatge, i Up in the Tree (Dalt de l’arbre, edicions Cruïlla), un llibre infantil. La seva novel·la següent, Life Before Man (1979), és més tradicional que els seus llibres de ficció anteriors i se centra en una sèrie de triangles amorosos.
Atwood sempre ha estat interessada en els drets humans i és membre activa d’Amnistia Internacional; això es reflecteix en el seu llibre de poesia True Stories (1981) i la novel·la Bodily Harm (1981). Va publicar Second Words (1982), mostra d’una de les primeres obres feministes escrites al Canadà i, aquest mateix any, va dirigir la revisió de l’Oxford Book of Canadian Poetry, cosa que la va col·locar al capdavant dels poetes canadencs de la seva generació. La seva col·lecció d’històries curtes, Bluebeard’s Egg (1983), va obtenir el Periodical Distributors of Canada i el Foundation for the Advancement of Canadian Letters Book of the Year Award.
Després d’això, va continuar alternant prosa i poesia, però la novel·la que majors èxits va recollir fou The Handmaid’s Tale (1985),[6] guardonada amb el Governor’s General’s Award, el Los Angeles Times Prize, l’Arthur C. Clarke Award for Science Fiction i el Commonwealth Literary Prize, i va ser nominada al Booker Prize del Regne Unit i al Ritz-Paris-Hemingway Prize (París). És una utopia negativa ambientada en una societat de dretes monoteista situada en un abocador nuclear, l’antic Boston. Aquesta novel·la es va adaptar al cinema i també se’n realitzà una òpera i darrerament una exitosa sèrie de TV a HBO, guardonada amb nombrosos Emmys.[7]
Atwood ha continuat escrivint fins a l’actualitat amb un gran èxit de crítica i de lectors. Avui en dia, segueix lluitant per la defensa dels drets humans, la llibertat d’expressió i altres causes. També va ajudar a llançar la carrera de la poeta Carolyn Forche quan els editors nord-americans van rebutjar la seva poesia sobre la guerra civil del Salvador.
Ha rebut el Premi Booker els anys 2000 per The Blind Assassin i el 2019 per The Testaments.
El juny del 2008, fou guardonada amb el Premi Príncep d’Astúries de les Lletres per la «seva visió compromesa i crítica del món i la societat contemporània, mentre revela una extraordinària sensibilitat en la seva abundant producció poètica, gènere que conrea amb mestratge». El 2009, edicions Bromera va publicar en català L’any del diluvi, l’obra més brillant i enginyosa de Margaret Atwood i que posa de manifest el seu compromís amb l’entorn, car fa una reflexió al voltant d’una hipotètica societat futura devastada per la impunitat de l’acció humana.
Segueix-nos:
