Cal protestar fins i tot quan no serveix de res!
Per llegir més espurnes de Manuel de Pedrolo feu clic aquí.
Manuel de Pedrolo (l’Aranyó, 1 d’abril de 1918 – Barcelona, 26 de juny de 1990) fou un escriptor català. Conreà tots els gèneres literaris: poesia, teatre –classificat dins del teatre de l’absurd, el teatre de Pedrolo va ser inclòs a l’influent estudi de Martin Esslin (El segarrenc és l’únic escriptor de la península que figura en aquest estudi)–, narrativa i contes.
La seva obra, un dels corpus més extens de les lletres catalanes, és sovint eclipsada per l’èxit de la seva novel·la més coneguda, Mecanoscrit del segon origen.
És considerat l’escriptor més prolífic de les lletres catalanes, car escrigué més de 20.000 pàgines i publicà 128 obres. També fou l’escriptor més perseguit per la censura franquista.
Manuel de Pedrolo fou l’escriptor més perseguit per la censura franquista.[4] Si es consideren els llibres escrits i publicats entre 1949 i 1980, de mitjana els manuscrits de Pedrolo van haver d’esperar a ser publicats vuit anys en narrativa, cinc en poesia i deu en teatre.[20] En aquest període, trenta-tres llibres van haver d’esperar més de deu anys abans de ser publicats; tres d’ells (L’interior és el final, Fronteres interiors i La nit horitzontal), més de vint anys.[20]
Els primers editors disposats a passar manuscrits de Pedrolo pel procés de censura foren les editorials Arca, Albertí, Moll i Selecta.[21] Davant la dificultat de trobar editorials que s’atrevissin a presentar els seus manuscrits a censura, Pedrolo, com altres escriptors, va utilitzar l’obligació de les editorials de publicar obres premiades, com ell mateix reconeixia en una entrevista de Josep Maria Espinàs a la revista Serra d’Or:[22]
| « | A aquests premis —em diu— ja no hi hauríem d’anar, els qui tenim un historial de novel·listes. Seria lògic que els premis se’ls disputessin els escriptors més joves, o nous, per a fer-se un nom i obrir-se el món editorial. Però a Catalunya passa una cosa estranya —almenys a mi: tinc el nom, però no tinc els editors. Llavors em cal anar als premis per forçar d’aquesta manera, la publicació d’un llibre. Haver-ne publicat disset no em serveix, encara, perquè m’acceptin el llibre divuit.(…) Un premi es justificaria si, després de guanyar-lo, l’escriptor pogués fer ja una normal carrera literària. | » |
Els principals criteris aplicats per censurar l’obra de Pedrolo foren «allò que diem catalanisme, opinions polítiques, religió, moral sexual i llenguatge indecorós». A aquests arguments se li podia afegir també, com en el cas de la novel·la Un amor fora ciutat (1959), la qualitat literària de l’obra: «Por todo ello, y sobre todo por la excelente calidad literaria de la obra, consideramos a esta de gravemente peligrosa y en todo caso como atentatoria a la moral pública, conforme a la reiterada jurisprudencia del Tribunal Supremo sobre el homosexualismo. En consecuencia no debe ser aceptado el depósito y si ser puesta la obra a disposición del Ministerio Fiscal» (traducció al català: Per tot això, i sobretot per l’excel·lent qualitat literària de l’obra, considerem a aquesta de greument perillosa i en tot cas com a atemptatòria a la moral pública, conforme a la reiterada jurisprudència del Tribunal Suprem sobre l’homosexualitat. En conseqüència no ha de ser acceptat el dipòsit i si ser posada l’obra a la disposició del Ministeri Fiscal).
Segueix-nos:
