Hi pot haver un regal millor que el de donar temps? Què demés profitós pot rebre l’infant dels seus pares? I què agrairà més el malalt que la companyia? I encara, per a un mateix, què és més saludable que donar-se temps? […] Donar temps és donar vida. Per això és el regal més preuat de tots, perquè qui dona temps, es dona a si mateix.
Per llegir més espurnes de Josep Maria Esquirol feu clic aquí.
Josep Maria Esquirol Calaf (Mediona, l’Alt Penedès, 1963) és un filòsof i professor català.[1]
Com a professor de la Universitat de Barcelona, dirigeix el grup de recerca Aporia.[2] Els seus camps d’estudi principals són el pensament polític i la filosofia contemporània. De la seva obra assagística destaca un diàleg amb autors com ara Martin Heidegger, Jan Patočka i Emmanuel Lévinas, però, sobretot, l’elaboració d’un discurs filosòfic amb un llenguatge molt proper a l’experiència. Ha elaborat una proposta ètica i de vida filosòfica centrada en la idea de respecte i de mirada atenta; una reflexió sobre l’experiència del temps; i un estudi de com han abordat la qüestió de la tècnica alguns dels pensadors contemporanis més importants. En els darrers anys està dedicat a l’articulació del que podria anomenar-se una filosofia de la proximitat,[3] el primer volum de la qual fou La resistència íntima.[4] Aquesta obra rep el Premi Ciutat de Barcelona 2015 per aportar, en l’àmbit de la filosofia, una veu original que aborda la problemàtica existencial de l’individu a partir d’elements quotidians,[5] i el 2016, el «Premio Nacional de Ensayo», concedit pel Ministerio de Educación, Cultura y Deporte.[1] En aquest mateix itinerari se situa la seva darrera obra: La penúltima bondat: Assaig sobre la vida humana.
Segueix-nos:
