El revolucionari no es rebel·la contra els abusos, sinó contra els usos.
(Madrid, 9 de maig de 1883 — Madrid, 18 d’octubre de 1955) fou un filòsof espanyol.
Va cursar estudis secundaris al col·legi jesuïta de San Estanislao a Miraflores del Palo (Màlaga) entre 1891 i 1897, i superiors a la Universitat de Deusto, Bilbao (1897-98) i a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat Central de Madrid (1898–1904).
Es doctorà en Filosofia per la Universitat de Madrid (1904) amb la seva obra Los terrores del año mil – Crítica de una Leyenda. Entre 1905 i 1907 va realitzar estudis a Alemanya: Leipzig, Nuremberg, Colònia, Berlín i especialment a Marburg. En aquesta última ciutat es va veure influït pel neokantisme de Hermann Cohen i Paul Natorp, entre d’altres.
De retorn a Espanya fou nomenat professor numerari de Psicologia, Lògica i Ètica de la Escuela Superior del Magisterio de Madrid (1909) i a l’octubre de 1910 guanyà l’oposició a la Càtedra de Metafísica de la Universitat Central, vacant després de la defunció de Nicolás Salmerón. Col·laborador del diari El Sol el 1917, on publicà sota la forma de fulletons les seves dues principals obres: España invertebrada i La rebelión de les masas.
Fundà la Revista de Occidente el 1923, i en fou el director fins a 1936. Des d’aquesta publicació promogué la traducció i comentari de les més importants tendències filosòfiques i científiques com ara les de: Johan Huizinga, Oswald Spengler, Edmund Husserl, Georg Simmel, Jakob von Uexküll, Heinz Heimsoeth, Franz Brentano, Hans Driesch, Ernst Müller, Alexander Pfänder, Bertrand Russell, entre d’altres. Enfrontat a la Dictadura de Primo de Rivera, juntament amb altres destacats intel·lectuals espanyols va renunciar a la seva càtedra el 1929.[2]
Quan començà la Guerra civil marxà a l’exili, d’on tornà l’any 1946. Durant aquest període gairebé no va escriure sobre política, però va dedicar un article contra l’ajuda internacional a la República, publicat a la premsa anglesa. En aquest article s’enfrontà a Einstein, qui estava fent campanya de suport al Front Popular, i va dir d’ell que en qüestions espanyoles tenia una ignorància radical. Aquest fet i altres originaren el polèmic llibre «El maestro en el erial», de Gregorio Morán, on es tracta la relació d’Ortega amb el règim franquista.
Ortega y Gasset va exercir una gran influència a la filosofia espanyola del segle XX, no només per la temàtica de la seva obra filosòfica sinó també pel seu estil literari àgil, pròxim al Quixot, que li va permetre arribar fàcilment al públic general. Va exercir gran influència sobre filòsofs com Manuel García Morente, Joaquim Xirau, Xavier Zubiri, José Gaos, Luis Recaséns Siches, Manuel Granell, Francisco Ayala, María Zambrano, Pedro Laín Entralgo, José Luis López-Aranguren, Julián Marías i Paulino Garagorri.
Segueix-nos:
