Abans d’haver oblidat una cosa cal haver-la coneguda.
Per llegir més espurnes de Joaquim Amat-Piniella feu clic aquí.
Joaquim Amat-Piniella (Manresa, 22 de novembre de 1913 – l’Hospitalet de Llobregat, 3 d’agost de 1974) fou un escriptor i polític català que va sobreviure al camp de concentració de Mauthausen.[1]
Joaquim Amat-Piniella neix en un entorn familiar benestant. El seu pare, Joaquim Amat Palà tenia un negoci de confiteria, i la mare, Concepció Piniella Blanqué era professora de cant i solfeig a la secció de noies de l’Orfeó Manresà.
A part de la música, havia estudiat pintura i exhibia els seus quadres en exposicions col·lectives i esdeveniments socials. El matrimoni té dos fills: Joaquim i Anna.[2]
Els pares de Joaquim Amat-Piniella van decidir no escolaritzar-lo i es van encarregar ells mateixos de la seva educació primària.
Després, va cursar la secundària a l’Institut Lluís de Peguera a Manresa, on coincideix amb altres joves com: Francesc Rafat, Jaume Herms, Josep Puig Guri, Isidre Morros, Jaume Vall, Joan Clara, Simeó Selga i també, Josep Bailina amb qui es retrobarà a Mauthausen.[2]
Amb només setze anys, Amat comença a escriure. S’estrena a la revista de l’institut Assaig i més tard, al diari manresà El Dia, on publicarà més de dos-cents articles que tracten diversos temes: política, actualitat, literatura, cinema, art, música.[3]
En el moment que es proclama la República, Amat viu intensament aquells anys de reconstrucció nacional. Estava molt involucrat amb la seva ciutat, amb el seu país, amb els drets humans i la llibertat.[2]
Desenvolupa el seu compromís polític militant a ERC. El desembre de 1932, Francesc Marcet és elegit alcalde de Manresa i l’escull com a secretari personal.
El 19 de juliol de 1936, durant l’esclat de la Guerra Civil, va haver d’intervenir diverses vegades prop del Comité Revolucionari Antifeixista. Es va veure obligat a interrompre els estudis de dret i es fa voluntari de l’exèrcit de la República.
Ingressa a l’Escola Popular de Guerra de la Generalitat i assoleix el grau de tinent d’artilleria. Aquí es retroba amb Ferran Planes i coneix Pere Vives i Clavé, amb qui coincidirà anys després, també a Mauthausen.
El destinen als fronts d’Aragó, València i sobretot a Andalusia.[2] Es va casar amb Maria Llaveries i Viladomiu el 1939, precisament pocs dies abans d’emprendre l’exili.[4]
Acabada la Guerra Civil espanyola, Amat s’exilia a França on és internat al camp del Barcarès i Sant Cebrià i on fa tasques de suport i de defensa al servei de l’Exèrcit Francès en esclatar la II Guerra Mundial.
El juny de 1940, l’exèrcit alemany el va empresonar i uns mesos més tard el van deportar al camp d’extermini de Mauthausen, juntament amb altres deportats catalans.[5] Entre 1943 i 1944 és traslladat a altres camps menors amb millors condicions on va romandre fins que les tropes nord-americanes el van alliberar el maig del 1945.
Entre el 1945 i el 1946, Amat s’estableix a Sant Julià de Lòria (Andorra) i escriu la seva obra més important: K.L. Reich, que relata la seva experiència durant l’estada al camp d’extermini.
Després d’Andorra retorna a Catalunya, on va viure silenciat. S’instal·la a Barcelona amb la seva esposa, sense poder tornar a Manresa degut a la repressió de la dictadura franquista.
El 1962 va fundar l’Amical de Mauthausen, junt amb altres companys antigament deportats i l’any 1974 va morir a l’Hospital de Bellvitge. Fins a la seva mort, Amat publicà quatre obres més: El Casino dels Senyors, Roda de Solitaris, La pau a casa i La Ribera Deserta.[2]
Avui dia es concedeix el Premi Joaquim Amat-Piniella en honor seu.
Segueix-nos:
