Reserva’t el dret a pensar: fins i tot equivocar-se és millor que no pensar res.
(en grec Ὑπατία, transliterat Hypatía [hy.pa.ti.a]); Alexandria, 355 o 350-ibíd., 415) va ser una filòsofa i mestra neoplatònica grega, natural d’Egipte, que va destacar als camps de les matemàtiques i l’astronomia, fou membre i cap de l’escola neoplatònica d’Alexandria a començaments del segle V. Seguidora de Plotí, va conrear els estudis lògics i les ciències exactes, i va portar una vida ascètica.
Filla i deixebla de l’astrònom Teó,[1] Hipàtia és la primera dona matemàtica de la qual hi ha un coneixement raonablement segur i detallat. Escrigué sobre geometria, àlgebra i astronomia.
Es va interessar per la mecànica i va construir un astrolabi plà, millorant el disseny dels instruments més primitius. Amb ajuda d’astrolabis Hipàtia va cartografiar diversos cossos celestes i va confeccionar un planisferi. També va construir un hidròmetre i un hidroscopi, i va inventar l’aeròmetre, un tipus de densímetre, per això es considera com una pionera en la història de les dones i la tecnologia.[1]
Va ensenyar filosofia a una selecta escola a la que hi havia fills d’aristòcrates cristians i pagans que amb el temps acabarien ocupant càrrecs elevats, entre els quals destaquen el bisbe Sinesi de Cirene – que va mantindre una important correspondència amb ella -, Hesiqui d’Alexandria i Orestes, prefecte d’Egipte en el moment de la seva mort, però no tenien cabuda persones de classe baixa ni dones.
Hipàtia fou assassinada als 45 o 60 anys (depenent de quina sigui la seva data correcta de naixement), linxada per una turba de cristians. La motivació dels assassins i la seva vinculació o no amb l’autoritat eclesiàstica ha estat objecte de molts debats. L’assassinat es va produir en el marc de l’hostilitat cristiana contra un paganisme ja en declivi i de les lluites polítiques entre les diferents faccions de l’Església, el patriarcat alexandrí en mans de Ciril i el poder imperial, representat a Egipte pel prefecte Orestes,[1] exalumne de la filòsofa. Sòcrates Escolàstic, l’historiador més proper als fets, afirma que la mort d’Hipàtia va ser causa de «no poc oprobi» per al patriarca Ciril i l’església d’Alexandría, i posteriors, tant paganes com cristianes, li atribuïen directament el crim, d’aquí que molts historiadors consideren probable la implicació de Ciril, si bé el debat al respecte segueix obert.
El seu caràcter singular de dona lliurada al pensament i l’ensenyament en plena tardança, la seva fidelitat al paganisme en el moment d’augment del catolicisme teodosià com a nova religió de l’Estat romà, i la seva mort a mans de cristians li han conferit gran fama. La figura d’Hipàtia s’ha convertit en un veritable mite: des de l’època de la Il·lustració es presenta com a «màrtir de la ciència» i símbol del final del pensament clàssic davant el progrés del cristianisme. No obstant això, en l’actualitat destaca que el seu assassinat va ser un cas excepcional i que, de fet, l’escola neoplatònica alexandrina, progressivament cristianitzada, va florir fins a ple VII segle.
Per la seva banda, els moviments feministes han reivindicat la seua figura com a paradigma de dona alliberada, fins i tot sexualment, encara que, segons la Suda, es va casar amb un altre filòsof —anomenat Isidor— i es va mantenir verge.També se l’ha associada a la Biblioteca d’Alexandria, si bé no hi ha cap referència d’aquesta vinculació: es creu que la Gran Biblioteca ptolemaica va desaparèixer en un moment incert del segle III, o possiblement del IV, i la seva successora, la Biblioteca-mare del Serapeu, va ser expulsada el 391. Segons les fonts, Hipàtia ensenyava als seus deixebles a la seva pròpia casa.[1]
Segueix-nos:
