Turisme, la circulació humana considerada com a consum… fonamentalment no és res més que la zona de l’oci per veure allò que s’ha convertit en banal.
Per llegir més espurnes de Guy Debord feu clic aquí.
Guy Ernest Debord (París, 28 de desembre de 1931 – Bellevue-la-Montagne, 30 de novembre de 1994) va ser un filòsof, escriptor i cineasta francès, membre de la Internacional Lletrista, del grup radical de postguerra Socialisme o barbàrie i fundador i principal teòric de la Internacional Situacionista.[1]
Molt influenciat per les lectures del jove Marx, Stirner, Proudhon, Hegel i Clausewitz, així com els clàssics espanyols Baltasar Gracián i Jorge Manrique, assumint una actitud anarquitzant i existencialista, molt crítica amb el liberalisme i la societat consumista i també amb les societats burocràtiques del comunisme real.
Visqué uns anys a Itàlia, on participà en la realització de documentals, i on, el 1957, fundà la Internacional Situacionista, un moviment radical basat en el que ell definia, guiat pel seu hedonisme, com la «societat de l’espectacle», entenent per espectacle no un conjunt d’imatges, sinó «una relació social entre persones mediatitzades per les imatges».
El moviment situacionista arrelà a França i Alemanya entre cercles de joves universitaris. Debord participà en la rebel·lió del maig francès de 1968, encara que sempre es negà, al contrari de Daniel Cohn-Bendit, Alain Krivine i altres destacats «rebels» de llavors, a desenvolupar un rol protagonista.
Tanmateix, la màxima situacionista «la imaginació al poder» fou el lema d’aquella revolta. També es dedicà a l’assaig, publicant un opuscle en què definia de manera molt concisa intel·lectuals contemporanis (Jean-Paul Sartre com a «inqualificable»; Martin Heidegger com a «pobre nazi»), i els denunciava per apropiar-se d’experiències alienes a fi de promocionar-se.
Guy Debord fou als anys 1950 un pioner de l’accés obert quan la Internacional Lletrista posà en domini públic tot allò que es publicava a la seva revista Potlatch.[2]
La seva obra més coneguda és La societat de l’espectacle, editada el 1967, i de nou el 1992, una crítica ferotge del «regne irresponsable de la mercaderia i de l’autoritarisme polític», tal com ell considerava el món occidental.
Debord fou, en el fons, un gran escèptic i un home irònic, i malgrat que van intentar relacionar-lo amb el maoisme, en realitat fou un nihilista de la política, un «anarca», segons l’expressió encunyada per Ernst Jünger.
En 1989 va escriure Panégyrique, tome premier et tome second, un autoretrat cru i sense concessions. A punt de complir els 63 anys, Guy Debord es suïcidà en 1994.[3]
Segueix-nos:
