Somnien les puces amb comprar-se un gos i somien els ningú amb sortir de pobres, que algun màgic dia plogui de sobte la bona sort, que plogui a bots i barrals la bona sort;
però la bona sort no plou ahir, ni avui, ni demà, ni mai.
Ni en lleu pluja cau del cel la bona sort, per molt que els ningú li diguin, encara que els piqui la mà esquerra, o s’aixequin amb el peu dret,
o comencin l’any canviant d’escombra.
Els ningú: els fills de ningú, els amos de res.
Els ningú: els ninguns, els menyspreats, corrent la llebre, morint la vida, fotuts, refotuts.
Que no són, encara que siguin.
Que no parlen idiomes, sinó dialectes.
Que no professen religions, sinó supersticions.
Que no fan art, sinó artesania.
Que no practiquen cultura, sinó folklore.
Que no són éssers humans, sinó recursos humans.
Que no tenen cara, sinó braços.
Que no tenen nom, sinó número.
Que no figuren en la història universal, sinó en la crònica vermella de la premsa local.
Els ningú, que costen menys que la bala que els mata.
Original en castellà: Sueñan las pulgas con comprarse un perro y sueñan los nadie con salir de pobres, que algún mágico día llueva de pronto la buena suerte, que llueva a cántaros la buena suerte;
pero la buena suerte no llueve ayer, ni hoy, ni mañana, ni nunca.
Ni en lloviznita cae del cielo la buena suerte, por mucho que los nadie la llamen, aunque les pique la mano izquierda, o se levanten con el pie derecho,
o empiecen el año cambiando de escoba.
Los nadie: los hijos de nadie, los dueños de nada.
Los nadie: los ningunos, los ninguneados, corriendo la liebre, muriendo la vida, jodidos, rejodidos.
Que no son, aunque sean.
Que no hablan idiomas, sino dialectos.
Que no profesan religiones, sino supersticiones.
Que no hacen arte, sino artesanía.
Que no practican cultura, sino folklore.
Que no son seres humanos, sino recursos humanos.
Que no tienen cara, sino brazos.
Que no tienen nombre, sino número.
Que no figuran en la historia universal, sino en la crónica roja de la prensa local.
Los nadie, que cuestan menos que la bala que los mata.
(Montevideo, 3 de setembre de 1940 – 13 d’abril de 2015) és un periodista i escriptor uruguaià, una de les personalitats més destacades de la literatura iberoamericana.
Els seus llibres han estat traduïts a diversos idiomes. Els seus treballs transcendeixen gèneres ortodoxos, combinant documental, ficció, periodisme, anàlisi política i història. Galeano nega ser un historiador: “Sóc un escriptor que volgués contribuir al rescat de la memòria segrestada de tota Amèrica, però sobretot d’Amèrica Llatina, terra menyspreada i entranyable”. Pot classificar-se com un periodista que estudia la globalització i els seus efectes negatius.
Segueix-nos:
