Eduardo Galeano – Las venas abiertas de América Latina

Eduardo Galeano – Las venas abiertas de América Latina

La divisió internacional del treball consisteix que uns països s’especialitzen a guanyar i altres a perdre.

Eduardo GaleanoLas venas abiertas de América Latina

Per llegir més espurnes de Eduardo Galeano feu clic aquí.

Eduardo Hughes Galeano (Montevideo3 de setembre de 1940 – Montevideo13 d’abril de 2015)[1] va ser un periodista i escriptor uruguaià, una de les personalitats més destacades de la literatura iberoamericana.

Els seus llibres han estat traduïts a diversos idiomes. Els seus treballs transcendeixen gèneres ortodoxos, combinant documentalficcióperiodisme, anàlisi política i història. Galeano negava ser un historiador: «Sóc un escriptor que voldria contribuir al rescat de la memòria segrestada de tota Amèrica, però sobretot d’Amèrica Llatina, terra menyspreada i entranyable». Pot classificar-se com un periodista que estudia la globalització i els seus efectes negatius.

És fill d’una família catòlica de classe mitjana amb ascendents britànics, alemanysespanyols i italians. Durant la seva adolescència va transitar per diversos treballs: va ser mecànic de cotxes, recaptador, pintor de cartells, missatger, mecanògraf i caixer. A l’edat de 14 anys va vendre la seva primera caricatura política a El Sol, el periòdic setmanal del partit socialista.

Va començar la seva carrera com a periodista a principis dels anys 1960 com a editor de Marcha (1960-64), una revista que, sota la direcció de Carlos Quijano, va exercir forta influència en el pensament uruguaià de l’època i que va comptar amb contribucions tals com les de Mario Vargas LlosaMario Benedetti, Manuel Maldonado Denis i Roberto Fernández Retamar. Durant dos anys va editar el diari Época i va treballar com a editor en cap en la premsa universitària. El 1973 els militars van prendre el poder mitjançant un cop, i a causa de la seva participació en corrents marxistes (Tupamaros), Galeano va ser capturat i després forçat a escapar. Es va establir a l’Argentina, on va fundar la revista cultural Crisis.

El 1976, Jorge Rafael Videla va prendre el poder a l’Argentina mitjançant un cop militar que donaria origen a una dictadura, el seu nom es va afegir a la llista dels condemnats pels esquadrons de la mort, raó per la qual es va veure obligat a fugir novament,[2] aquesta vegada a Catalunya, concretament a Barcelona,[3] on va escriure la seva famosa trilogia Memoria del fuego.

Eduardo Galeano va viure des de 1985 -després de finalitzar la dictadura uruguaiana- en la seva Montevideo natal, on va seguir fent la seva literatura i el seu periodisme de marcat to polític.

L’any 2010 li fou concedit el Premi Internacional de Periodisme Manuel Vázquez Montalbán en la categoria de periodisme esportiu.

Obres:

  • Les venes obertes d’Amèrica Llatina (1971) és la seva obra més coneguda,[4] una acta d’acusació a l’explotació de Llatinoamèrica per poders estrangers a partir del segle xv.
  • Memoria del fuego, obra àmpliament aclamada pels crítics, és un relat de la història d’Amèrica dividit en tres volums. Els seus personatges són figures històriques, generals, artistes, revolucionaris, obrers, conquistadors i conquistats, qui són presentats en episodis breus que reflecteixen al seu torn la història colonial del continent. Comença pels mites de creació precolombins i culmina en l’dècada de 1980.

Ha estat guardonat amb el Premi Casa de las Américas en dues ocasions: el 1975 amb la novel·la La canción de nosotros, i el 1978 amb Días y noches de amor y de guerra, de gènere biogràfic.

Galeano ha estat comparat amb John Dos Passos i Gabriel García Márquez.

Segueix-nos: