Però, perquè una revolució sigui proletària, és suficient que sigui feta per proletaris? També la guerra està feta per proletaris i, tanmateix, no és, només per això, un fet proletari. Perquè sigui així, és necessari que intervinguin altres factors, que són factors espirituals. És necessari que el fet revolucionari es demostri, més enllà d’un fenomen de poder, també un fenomen de costums; es demostri un fet moral.
Antonio Gramsci, Carta a Togliatti, 26 d’octubre de 1926
Llegit a: Qui vol el fi, vol els mitjans, Joan Tafalla (Tigre de paper, Manresa, 2019)
Per llegir més espurnes d’Antonio Gramsci feu clic aquí.
Antonio Gramsci (Ales, 22 de gener del 1891 – Roma, 27 d’abril del 1937) fou un escriptor, polític i filòsof italià d’origen sard. Va ser un dels fundadors del Partit Comunista Italià, el 21 de gener del 1921.
Entre les principals aportacions del pensament gramscià, destaquen les que fa a la teoria marxista, així com d’altres que abasten la teoria crítica o l’educativa:
L’hegemonia
Per a Gramsci, si més no als països occidentals, el domini de la burgesia no es deu només al domini per la força, sinó que consisteix també en la fabricació d’un consens per mitjans pacífics. És mitjançant l’hegemonia cultural que s’esdevé l’adopció per part del proletariat dels interessos de la burgesia.
En termes generals, l’hegemonia també consisteix en la conquesta de la majoria política d’un país. És a dir, que les forces polítiques expressió d’aquesta majoria hi dirigeixen la política i dominen les forces socials que s’hi oposen.
L’hegemonia té, doncs, dues vessants. Una, de caràcter polític i militar. I l’altra, de caràcter cultural. Gramsci es contraposa al concepte leninista d’hegemonia, perquè Lenin donava més importància als components polítics i militars. Gramsci privilegia el camp intel·lectual, cultural i moral. Però això no vol dir que l’hegemonia siga només cultural o moral. La direcció d’un grup social es pot manifestar ja siga com a domini o com a direcció cultural i moral. Un comportament social o un altre es podrà donar en funció de les circumstàncies, és clar, però també en funció dels grups que siguen dirigits pel grup dominant. Així, aquest farà servir el domini (polític i militar) amb aquells grups contraris i oposats als quals, per tant, té tendència a anorrear. I, en canvi, es comportarà com a dirigent (moral i intel·lectual) amb els grups que considere aliats.
Podríem dir, doncs, que la concepció gramsciana de l’hegemonia conjuga la coerció —amb el grups dominats— i el consens —amb els grups dirigits—.
El paper dels intel·lectuals
Per a Gramsci, des del moment en què es reconeix que no hi ha activitat humana de la qual es pot excloure la intervenció de l’intel·lecte i que no es pot separar l’homo faber de l’homo sapiens, tots els éssers humans són intel·lectuals. Independentment de la professió específica de cadascú, tothom és, a la seua manera, un filòsof, un artista, una persona de gust, té una concepció del món i una línia conscient de conducta moral. Tot i això, no totes les persones tenen en la societat la funció d’intel·lectuals.
Al llarg de la història, es formen categories particulars d’intel·lectuals, especialment en connexió amb els grups socials més importants i experimenten elaboracions més extenses i complexes en connexió amb el grup social dominant. Un grup que tendeix a l’hegemonia lluita per l’assimilació i la conquista ideològica dels intel·lectuals tradicionals […] que, com més el grup elabora simultàniament els mateixos intel·lectuals orgànics, serà més ràpida.
L’intel·lectual tradicional és el literat, el filòsof, l’artista i, per això, els periodistes, que creuen ser literats, filòsofs, artistes, creuen també ser els veritables intel·lectuals. Modernament, però, és la formació tècnica que forma la base del nou tipus d’intel·lectual, un constructor, organitzador, persuasiu, el qual ha d’abastar des de la tècnica-treball a la tècnica-ciència i la concepció humanística i històrica, sense la qual es roman especialista i no s’esdevé dirigent.
Segueix-nos:
