Antonin Artaud – La veritable experiència de la vida

Viure no és altra cosa que cremar en preguntes.

Antonin Artaud

Per llegir més espurnes de Antonin Artaud feu clic aquí.

Antoine Marie Joseph Artaud, més conegut com a Antonin Artaud, (Marsella4 de setembre del 1896 – Ivry-sur-Seine4 de març del 1948) fou autor d’una vasta obra escrita que explora la majoria dels gèneres literaris, utilitzant-los com a camins cap a un art absolut. Els seus primerencs llibres de poemes L’ombilic des limbes (El melic dels limbs), del 1925, i Le Pèse-Nerfs (El pesanervis), anuncien ja el caràcter explosiu de la seva obra posterior. És més conegut com el creador del teatre de la crueltat, noció que ha exercit una gran influència en la història del teatre mundial.[2] Va treballar en 22 pel·lícules durant les dècades del 1920 i 1930, entre les quals destaquen Napoléon, d’Abel Gance i La Passió de Joana d’Arc, de Carl Theodor Dreyer, entre d’altres.

Cap al 1924, el vincle d’Artaud amb els surrealistes es tornà molt intens. Breton, el líder del moviment, convidà Artaud a participar en les activitats surrealistes de manera més activa. Breton estava fascinat per les idees d’Artaud en relació amb el teatre. Els dos coincidien en la necessitat d’introduir l’extraordinari en l’escena i a desplaçar a un paper marginal els textos literaris. Els surrealistes reprengueren aquestes idees d’un moviment d’avantguarda anterior que era el dadaisme. Ens trobem a l’època de la Revolució surrealista. Aquesta publicació nasqué per a servir d’òrgan de difusió de les idees del moviment. Breton encarregà la redacció del tercer número de la revista a Artaud. Aquest li donà un gir inesperat a l’edició. Els seus textos estaven escrits en forma de cartes. Les dirigí als representants de les institucions contra les quals el surrealisme orientava la seva protesta. L’entusiasme de l’activitat amb els surrealistes es veié aplacat per la mort del seu pare el setembre del 1924.

El 10 de desembre del 1926, Artaud fou expulsat definitivament del grup surrealista. Breton i els seus companys publicaren un pamflet titulat El gran dia. Aquest escrit estava ple d’expressions contra Artaud. Per als surrealistes d’aquell moment, la revolució havia de concentrar-se en tots els aspectes de la vida, també en el polític. Breton insistí en la necessitat de buscar objectius comuns amb la lluita del Partit Comunista. Artaud no volgué adherir-se a cap partit. Tampoc acceptava les pràctiques de la política comunista. Mantingué la seva idea de revolucionar les condicions interiors de l’ànima humana com a primer pas d’una revolució veritable. Els surrealistes consideraren que aquesta actitud era un acte de covardia. ,La resposta d’Artaud no trigà a arribar. Ho féu per mitjà d’un manifest: En la gran nit o el bluff surrealista. Artaud no atacà personalment cadascun dels surrealistes. En canvi, aclarí que seguia valorant molts escrits dels seus antics companys. Però no els perdonà que intentessin donar a la revolució tan sols un sentit pràctic. Els acusà de fer encara més opac el veritable objectiu inicial de l’aventura surrealista.

Per a ell, el surrealisme no morí el dia en què Breton i els seus adeptes resolgueren que era un deure adherir-se al partit comunista. Estava decidit a continuar ell sol l’aventura. Per a Artaud, ser surrealista continuava sent una manera de descobrir els secrets de l’existència. Per a ell, l’art no podia transformar-se en l’instrument de propaganda d’un partit. Això representava la seva mort. Artaud opinava que el marxisme i el surrealisme eren dues postures irreconciliables. Concordava amb la idea d’oposar-se al capitalisme, però no creia que la ideologia marxista ajudés a disminuir els veritables patiments de l’ésser humà. Salvador Dalí correrà la mateixa sort deu anys més tard, quan serà expulsat per Breton per no avenir-se amb els postulats filocomunistes del grup i, a més, utilitzar el sentit de l’humor per a mostrar-los les contradiccions entre la llibertat mental propugnada pel moviment i les condicions comunistes.

Segueix-nos:

About the author