¿Quin és l’objectiu de les feministes burgeses? Aconseguir els mateixos avantatges, el mateix poder, els mateixos drets en la societat capitalista que posseeixen ara els seus marits, pares i germans. ¿Quin és l’objectiu de les obreres socialistes? Abolir tot tipus de privilegis que derivin del naixement o de la riquesa. A la dona obrera li és indiferent si el seu patró és home o dona.
Per llegir més espurnes de Aleksandra Kol·lontai feu clic aquí.
Aleksandra Mikhàilovna Kol·lontai —Олександра Михайлівна Коллонтай en ucraïnès; Алекса́ндра Миха́йловна Коллонта́й en rus; nascuda Aleksandra Mikhàilovna Domontóvitx, Алекса́ндра Миха́йловна Домонто́вич— (Sant Petersburg, 31 de març del 1872 (19 de març del calendari julià)-Moscou, 9 de març de 1952) fou una revolucionària comunista russa, d’origen cosac. Inicialment va militar a la facció menxevic, moderada i minoritària, i des del 1915 a la bolxevic, radical i majoritària.
Com a marxista indestructible, Kol·lontai es va oposar a la ideologia del feminisme liberal, que va veure com a burgesa. Va ser campiona de l’alliberament de les dones, però va creure fermament que «només podria tenir lloc com a resultat de la victòria d’un nou ordre social i d’un sistema econòmic diferent», i ha estat considerada com una figura clau en el feminisme marxista.
Va criticar les feministes burgeses per prioritzar els objectius polítics, com ara el sufragi femení, que proporcionaria la igualtat política per a les dones burgeses, però que faria poc per abordar les condicions immediates de les dones obreres i va desconfiar encara més que els campions burgesos del feminisme continuessin donant suport als seus homòlegs de la classe treballadora després d’haver aconseguit la seva lluita pels drets de les «dones generals».
Kol·lontai és coneguda per la seva defensa de l’amor lliure. Tanmateix, això no vol dir que defensés trobades sexuals casuals: sostenia que a causa de la desigualtat entre homes i dones que persistia en el socialisme, aquestes trobades conduirien les dones a ser explotades i permeses només de criar els nens; ans al contrari, creia que no es podia aconseguir un veritable socialisme sense un canvi radical d’actituds davant la sexualitat, de manera que la societat es pogués alliberar de les normes opressives que considerava com una continuació de les idees burgeses sobre la propietat.
Un mite comú la descriu com a proponent de la teoria de la sexualitat del «got d’aigua». La frase «… la satisfacció dels desitjos sexuals hauria de ser tan simple com aconseguir un got d’aigua» sovint se li atribueix erròniament. Probablement es tracta d’una distorsió d’un passatge de la seva història curta «Tres generacions» quan un jove membre de Komsomol afirma que «el sexe no té sentit, com no en té beure un got de vodka (o aigua, depenent de la traducció) per apaivagar la set».
En el número 18 de les seves tesis sobre moralitat comunista en l’àmbit de les relacions maritals, Kol·lontai va argumentar que «… la sexualitat és un instint humà tan natural com la fam o la set».
Les opinions de Kol·lontai sobre el paper del matrimoni i la família en el marc del comunisme podrien ser més influents en la societat d’avui que la seva defensa de l'»amor lliure». L’Aleksandra creia que, com l’Estat, la unitat familiar s’apoderaria una vegada que la segona etapa de el comunisme es va fer realitat.
Sota el comunisme, tant homes com dones treballarien i serien recolzats per la societat, no per les seves famílies. De la mateixa manera, els seus fills serien dependents de l’estat i criats bàsicament per la societat.
Kol·lontai va comminar homes i dones a deixar la seva nostàlgia per la vida familiar tradicional. «La mare treballadora ha d’aprendre a no diferenciar entre els meus i els teus, ha de recordar que només hi ha els nostres fills, els fills dels treballadors comunistes de Rússia».
No obstant això, també va elogiar l’apadrinament maternal: «la societat comunista assumirà totes les funcions que impliquen l’educació del nen, però les alegries de la paternitat no seran allunyades d’aquells que són capaços d’apreciar-los».
El 1908 es va haver d’exiliar per haver encoratjat els finlandesos a independitzar-se de l’Imperi rus. Després es va oposar fermament a la participació dels socialistes a la Primera Guerra mundial. Amb el triomf de la Revolució d’Octubre de 1917, fou designada comissària del poble per a Afers Socials, el càrrec polític més alt ocupat fins aleshores per una dona a la Unió Soviètica (de fet, això la converteix en la primera dona ministra de tot Europa).
El 1919 creà, juntament amb Inessa Armand, el Jenotdel, institució dedicada a defensar els drets de les dones. El 1920 va liderar, amb el sindicalista Aleksandr Xliàpnikov, el primer moviment d’oposició dins del règim soviètic, que seria dissolt el 1922. No la van expulsar del partit, però sí que la van enviar tan lluny com van poder: el 1923, Kol·lontai fou la segona dona de la història nomenada ambaixadora,[2] concretament a Noruega, i més tard a Mèxic i a Suècia.
A les darreries del mes d’abril de 1943, potser va ser en part responsable del fracàs de les negociacions per una possible pau separada entre els soviètics i els nazis, representats per l’ambaixador alemany a Estocolm, Hans Thomsen.[3] També va formar part de la delegació soviètica a la Lliga de Nacions.
Segueix-nos:
