Tahar Ben Jelloun – No abaixar la guàrdia a la lluita contra el racisme

La lluita contra el racisme ha de ser un acte reflex. No podem abaixar mai la guàrdia.

Tahar Ben Jelloun

Per llegir més espurnes de Tahar Ben Jelloun feu clic aquí.

Tahar ben Jelloun —en àrab الطاهر بن جلونaṭ-Ṭāhir ibn Jallūn— (FesMarroc1 de desembre de 1944) és un escriptor i poeta en llengua francesa, tot i que la seva llengua materna és l’àrab.[1]

Durant la seva infantesa, va estudiar en una escola bilingüe àrab/francesa. Un cop finalitzats els estudis primaris, va continuar els seus estudis al Liceu de Tànger, culminant els estudis amb la carrera de filosofia a la Universitat Muhammad V de Rabat, on inicia la seva trajectòria literària escrivint el recull de poemes Hommes sous linceul de silence (1971).

Més endavant, va exercir com a mestre de filosofia al Marroc, però l’any 1971 es va traslladar a França per l’arabització del sistema educatiu del seu país.

Des de l’any 1972, participa en la publicació de nombrosos articles en diaris destacats, com ara Le MondeEl PaísLa Vanguardia i el Corriere della Sera.

L’any 1975 es va doctorar en psiquiatria social. Arran d’aquests estudis, va publicar la seva obra La réclusion solitaire, l’any 1976.

No va ser fins al 1985 que va obtenir reconeixement internacional amb la seva obra L’infant de sorra i la continuació d’aquesta obra, La nit sagrada, li atorgà el premi Goncourt, l’any 1987. El 6 de maig del 2008 fou escollit membre de l’Acadèmia Goncourt.

L’infant de sorra (L’enfant de sable) és una de les seves novel·les més importants, publicada per primer cop l’any 1985. Escrita originalment en francès, s’ha traduït a més de 40 llengües, inclòs el català (Edicions 62). La segona part d’aquesta història va ser publicada l’any 1987 (La nuit sacrée), i guanyà a França el prestigiós premi Goncourt, un premi que representà per primer cop el reconeixement d’un autor d’origen magribí l’obra del qual fa íntegrament referència al seu país natal.

L’infant de sorra és una història senzillament increïble, angoixant, sòrdida i al mateix temps dotada del realisme oníric dels malsons més retorçats en el marc suggeridor de les Mil i una nits: la famosa plaça de Marràqueix. I ens arriba sota el guiatge d’un contacontes que, amb prou feines, aconsegueix digerir la increïble existència de Zahra/Ahmed.

Ofegat per les tradicions i el pes de l’herència, Haij Ahmed visita els fetillers més sinistres per tal d’acabar amb el capritx de la natura que sembla decidida a no oferir-li l’hereu tan desitjat. Cada nou infantament que es produeix a casa d’Ahmed, la seva ànima es cobreix de dol, de ràbia i d’impotència, alimentant d’aquesta manera la seva bogeria i responsabilitzant la seva dona de la desgràcia de no ser capaç de parir un fill mascle. La pressió social i familiar, així com la importància de l’herència, porten aquest pare desesperat a prendre una decisió irracional: el proper infantament, el vuitè, serà el d’un mascle sigui quin sigui el seu sexe. Però la natura, inflexible davant d’aquesta aberració, nega el miracle i determina sense compassió el sexe del nounat: una filla.

Cegat i ofuscat, Haj Ahmed veu en aquest nou ésser el fill tan desitjat que li tornarà l’honor i el respecte i, fins i tot, prepararà minuciosament el dia de la festa de la circumcisió on aconsegueix tacar els llençols en l’escissió del prepuci inexistent. Tothom celebra aquest ritual però ningú s’adona que el progenitor porta una bena al seu dit i que la sang vessada, lluny de ser la del seu fill, és la seva. La mare, còmplice forçada i silenciosa d’aquesta esquizofrènia, embogeix lentament a mesura que Ahmed/Zahra creix sense pits, ovul·la ignorant-ho i acaba fins i tot casant-se amb la seva cosina. Només amb la mort del pare, Ahmed/Zahra encetarà un viatge sense tornada. Un viatge a la recerca de la identitat que li va ser estripada en néixer i que la portarà a submergir-se en l’infern més tenebrós de la condició humana en una societat que no és capaç de veure’s ni d’acceptar-se a si mateixa.

«Aquesta història té alguna cosa de la nit; és fosca i tanmateix plena d’imatges; hauria d’afluir en una llum, feble i suau; quan arribem a trenc d’alba serem alliberats, haurem envellit una nit, llarga i feixuga, un mig segle i algunes fulles blanques escampades al pati de marbre blanc de la nostra casa de records.»

Segueix-nos:

About the author