Simone de Beauvoir – La cultura, el valor més alt de tots

Quan era nena, quan era adolescent, els llibres em van salvar de la desesperació: allò em va convèncer de que la cultura era el valor més alt.

Simone de Beauvoir

Per llegir més espurnes de Simone de Beauvoir feu clic aquí.

Simone de Beauvoir (París, 9 de gener de 1908 — París, 14 d’abril de 1986) Nascuda dins la burgesia mitjana, aviat se sostragué a l’ambient familiar per viure amb independència.
Es llicencià en filosofia a la Sorbona (1929), on trobà Jean-Paul Sartre, amb el qual compartí la vida i el qual influí molt en les seves actituds i el seu pensament.
El 1943 s’inicià com a escriptora amb la novel·la L’invitée, seguida de Le sang des autres (1944), Les belles images (1966), La femme rompue (1967), etc.
Les mandarins (1954), premi Goncourt, reflecteix les lluites de l’intel·lectual francès davant la realitat de la postguerra europea, i, com a la resta de la seva novel·lística, intenta de dilucidar el problema de les relacions amb altri a través d’un plantejament psicològic.
En els seus llibres autobiogràfics —Mémoires d’une jeune fille rangée (1958), La force de l’âge (1960), La force des choses (1963), Une mort si douce (1964)—, més que parlar de records, analitza els fets de la pròpia vida, prescindint de tota intenció moralitzadora.
Escriví també assaigs sobre la filosofia existencialista, com Pyrrhus et Cinéas (1944) i Pour une morale de l’ambiguïté (1947), assaigs de divulgació política, com La pensée de droite aujourd’hui (1955), anàlisi del procés de descomposició de la burgesia feta a través dels seus ideòlegs, Le deuxième sexe (1949), estudi sobre la condició actual de la dona a partir del seu procés històric, i La vieillesse (1970).
Arran de la mort de J.P. Sartre, escriví una crònica polèmica dels darrers anys passats en comú: La cérémonie des adieux (1981). Una constant de la seva obra és la preocupació per aclarir el capteniment de l’escriptor en el seu compromís moral i polític.

Simone de Beauvoir es va involucrar en l’activisme polític molt abans del seu compromís amb el moviment feminista. És cert que, durant la Segona Guerra mundial, Beauvoir no va participar en la resistència francesa contra l’ocupació nazi, mentre que altres amics com Albert Camus sí que ho varen fer. Però, en aquella època, Beauvoir intentava sobreviure al París ocupat pels nazis, mentre els seus amics més propers (Jean-Paul Sartre i Jacques-Laurent Bost) eren presoners en camps alemanys.

Durant la postguerra europea, Beauvoir es compromet amb moviments polítics. Escriu sobre les dictadures espanyola i portuguesa, entre altres temes, en Combat, la revista d’esquerres dirigida per Camus. Propera al marxisme, fa viatges de suport a la Unió Soviètica i Cuba, que li varen ser criticats. Va tenir una actuació molt decidida a favor de la independència algeriana i, juntament amb Gisèle Halimi i Elisabeth Badinter, va ser decisiva la seva denúncia de l’actuació de l’exèrcit i la policia francesos per les tortures infligides a les dones durant la Guerra d’Algèria. Durant el maig del 68, Beauvoir no tingué tampoc un paper protagonista en el moviment estudiantil.

La seva activitat política pròpia –i no com a acompanyant de Sartre– va començar a la primeria dels anys 70 amb els inicis del Moviment d’Alliberament de les Dones (MLF) francès. Beauvoir pren partit sobre el dret a l’avortament i la legalització de la contracepció. És l’origen, l’any 1971, del Manifest de les 343. Amb Gisèle Halimi, va cofundar el moviment Choisir, el paper del qual fou decisiu per a la legalització de la interrupció voluntària de l’embaràs.

L’escriptora també va participar en moltes manifestacions i actes públics, en un moment en què la seva visibilitat com a intel·lectual era molt gran. No s’atreví, però, a donar suport a determinats projectes (com la creació de la revista Les Cahiers du GRIF, una de les més importants en el feminisme francòfon), encara que participà en altres de similars: fundà, l’any 1977, amb altres dones, la revista Questions féministes, que esdevindrà Nouvelles Questions Féministes a partir del 1981, després d’una escissió de les feministes “radicals” com Monique Wittig.

En els darrers quinze anys de la seva vida, i al costat de Sylvie Le Bon, Simone de Beauvoir es dedicà en cos i ànima al moviment feminista, tant amb la seva presència com amb els articles que escrivia.

Segueix-nos:

About the author

Related