Paulo Freire – L’educació per canviar les persones

L’educació no canvia el món, canvia a les persones que canviaran el món.

Paulo Freire

Per llegir més espurnes de Paulo Freire feu clic aquí.

Paulo Reglus Neves Freire, conegut com a Paulo Freire (Recife (Brasil), 19 de setembre de 1921 – Brasília2 de maig de 1997[1] va ser un dels més grans i més significatius pedagogs del segle xx. Fou un educador i expert en temes d’educació, d’origen brasiler. Va ser emigrant, empresonat i exiliat per les seves idees educatives. Amb el seu principi del diàleg, va ensenyar un camí per a la relació entre el professorat amb el seu alumnat. Les seves idees van influenciar en els processos democràtics del seu moment i avui en dia segueixen influint arreu del món.

Va ser el pedagog dels oprimits – tant dels homes com de les dones- i en el seu treball, va transmetre la pedagogia de l’esperança. Va influir en les noves idees alliberadores a l’Amèrica Llatina i en la teologia de l’alliberament i en les renovacions pedagògiques en l’àmbit d’Europa i d’Àfrica. La seva figura és un referent en la política alliberadora i en l’educació.[2]

És l’educador més citat de tot el món i destaca pel seu desenvolupament teòric lligat al compromís social i ètic per la transformació.

Freire es va qüestionar quin mètode podia utilitzar-se per la superació de les actituds màgiques o ingènues del poble davant la seva realitat com a éssers humans. El mètode a seguir havia de ser actiu, dialogal, crític i criticador. No es tracta d’ensenyar-los a repetir paraules, ni tampoc es restringeix a desenvolupar la capacitat de pensar-les segons les exigències lògiques del discurs abstracte. Per aquest motiu, sorgeix una nova metodologia educacional: l’alfabetització

L’alfabetització és fonamentalment un mètode de cultura popular que, a la vegada, es tradueix en una política popular: no hi ha cultura del poble sense la seva política. Per això, la seva feina es centra a conscienciar i polititzar. Freire no confon els plans polítics i pedagògics: ni s’absorbeixen, ni es contraposen. Per tant, l’ésser humà desenvolupa més i més la seva consciència crítica, a la recerca de l’aflorament de la veritable consciència reflexiva de la cultura, la qual apareix en el precís instant en què l’ésser humà es nodreix de la història i busca retrobar-se; és en el moviment on busca ser lliure. Aquesta és l’educació que busca ser pràctica de la llibertat.

El mètode de Freire està arrelat amb la seva concepció de l’ésser humà. L’ésser humà és com un ésser en el món i amb el món. El que és característic de l’ésser humà, és la d’un ésser enfilat en l’espai i en un temps que la seva consciència intencionada capta i transcendeix. Només l’ésser humà pot instruir-se del món, on aquest un “no jo” component del seu jo, el constitueix com un ésser humà de coneixement.[32]

En aquesta dimensió crítica, podem entendre l’alfabetització com la conquesta que fa l’ésser humà de la seva paraula, el que certament comporta la consciència del dret de dir la paraula i podem distingir cinc fases en aquest procés d’alfabetització on, abans de començar, el grup dialoga per aconseguir l’aprehensió del concepte de cultura.

Segueix-nos:

About the author

Related