Miguel Hernández – La diferència entre vencedor i vençut

Qui s’atura a plorar, qui es lamenta contra la pedra hostil del desànim, qui es posa a una altra cosa que no sigui el combat, no serà un vencedor, serà un vençut lent.

Original en castellà: Quien se para a llorar, quien se lamenta contra la piedra hostil del desaliento, quien se pone a otra cosa que no sea el combate, no será un vencedor, será un vencido lento.

Miguel Hernández

miguel hernandez(Oriola, 30 d’octubre de 1910 – Alacant, 28 de març de 1942) fou un poeta i dramaturg valencià, un dels més representatius de la poesia en castellà del primer terç del segle XX.

Miguel Hernández era comunista des dels 26 anys. Quan esclata la Guerra Civil espanyola s’allista al bàndol republicà. L’estiu de 1936 passa a formar part del Partit Comunista d’Espanya.[1] Figura al 5è Regiment i passa a altres unitats als fronts de la batalla de Terol, Andalusia i Extremadura. En plena guerra, aconsegueix fer una breu visita a Oriola per casar-se el 9 de març de 1937 amb Josefina Manresa. Als pocs dies ha de marxar al front de Jaén. L’estiu de 1937 va assistir al Segon Congrés Internacional d’Escriptors per a Defensa de la Cultura celebrat a Madrid i València, i després va viatjar a l’URSS en representació del govern de la República, d’on va tornar l’octubre i va escriure el drama Pastor de la muerte i nombrosos poemes més recollits posteriorment a la seva obra El hombre acecha. El desembre de 1937 neix el seu primer fill, Manuel Ramón, que mor als pocs mesos i a qui està dedicat el poema Hijo de la luz y de la sombra i altres recollits al Cancionero y romancero de ausencias. Al gener de 1939 neix el segon fill, Manuel Miguel, a qui va dedicar des de la presó les Nanas de la cebolla.[2][3][4] Escriu un nou llibre: “Viento del pueblo”.

Un cop acabada la guerra, a l’abril de 1939, ja s’havia acabat d’imprimir a València El hombre acecha. Encara sense enquadernar, una comissió depuradora franquista,[5] presidida pel filòleg Joaquím de Entrambasaguas, va ordenar de destruir completament l’edició. No obstant això, se’n van salvar dos exemplars que van permetre reeditar el llibre l’any 1981.

El seu amic José María de Cossío s’ofereix per acollir-lo a Tudanca. No obstant això, decideix anar a Oriola malgrat el perill que això suposa, i d’alla va fins a Sevilla i intenta travessar la frontera de Portugal per Huelva, però la policia del règim de Salazar el va entregar a la Guàrdia Civil.[6][7]

És empresonat a Sevilla, i durant aquest temps, la seva dona Josefina Manresa li va enviar una carta on mencionava que només tenia pa i cebes per menjar. Com a resposta, el poeta va compondre les Nanas de la cebolla.[2][3] De Sevilla el traslladen a la presó penal de Torrijos a Madrid. Gràcies a les gestions de Pablo Neruda davant d’un cardenal, el setembre de 1939, el posen en llibertat inesperadament sense ser processat. Torna a Oriola i és delatat i detingut, i quan es va trobar a la presó de la plaça de Conde de Toreno a Madrid, és jutjat i condemnat a mort al març de 1940. Cossío[8] i altres amics intel·lectuals, entre ells Luis Almarcha Hernández,[9] amic de la joventut i vicari general de la Diòcesi d’Oriola (posteriorment bisbe de Lleó l’any 1944), advoquen per ell i se li commuta la pena per la de trenta anys. Va ser traslladat a la presó de Palència al setembre de 1940 i al novembre al penal d’Ocaña (Toledo). El 1941 va ser traslladat al Reformatori d’Adults d’Alacant, on coneix a Antonio Buero Vallejo, qui li fa un retrat a carbonet. Allà va emmalaltir; de la bronquitis passa al tifus, que es va complicar amb una tuberculosi. Se li ofereix penicil·lina a canvi que abjuri del seu ateisme, però ell s’hi nega. La intervenció del pintor Miquel Abad Miró, amic i il·lustrador de poemes del poeta, fou decisiva[10] per a rebre atenció mèdica especialitzada del metge Antonio Barbero Carnicero, qui va poder millorar-li la situació[11] temporalment, a més de recomanar el seu trasllat a l’Hospital «Porta Coeli» en Serra (Camp de Túria), però desgraciadament el permís va arribar tard. Mor a la infermeria de la presó alacantina a les 5.32 h de la matinada del 28 de març de 1942 amb 31 anys. Es diu que no li van poder tancar els ulls, fet pel qual el seu amic Vicente Aleixandre va compondre un poema.[12] Abad Miró va formar part del reduït seguici fúnebre què, amb la vídua, va acompanyar les restes mortals del poeta fins al cementeri i es va fer càrrec dels costos de l’enterrament[13] al nínxol número 1009 del cementiri de la Mare de Déu del Remei d’Alacant dos dies després de la seua mort.

El febrer del 2011 el Tribunal Suprem d’Espanya va denegar la revisió de la sentència de Miguel Hernández argumentant que no tenia vigència jurídica.

Segueix-nos:

About the author

Related

JOIN THE DISCUSSION