Maria Mercè Marçal – Ser dona i tenir una llengua en situació precària

Ser dona i tenir una llengua en situació precària són dues coses que s’assemblen molt.

Maria Mercè Marçal

Si voleu llegir més espurnes de Maria Mercè Marçal feu clic aquí.

Maria Mercè Marçal (Barcelona, 1952-1998). Poeta, traductora i narradora. Tot i haver nascut circumstancialment a Barcelona es considera sempre d’Ivars d’Urgell (Pla d’Urgell), població on passa tota la infància.

Maria Merçè Marçal neix a Barcelona però passa tota la seva infantesa a Ivars d’Urgell, al Pla d’Urgell, d’on sempre es va considerar originària.

El fet de viure i créixer en un entorn rural serà determinant per a Marçal. La tradició popular, palpable en el lèxic, les metàfores, les imatges i els girs idiomàtics, serà una constant en la seva obra. Els seus pares tenien inquietuds culturals i artístiques. La poeta sempre mantindrà el lligam amb la terra i la cultura popular.[3]

El 1963 se’n va a estudiar el batxillerat a l’institut de Lleida. Durant aquesta etapa escriu els primers textos en català. El 1969 es trasllada a Barcelona per ingressar a la Universitat de Barcelona. Hi estudia Filologia Clàssica fins al 1975, any en què es llicencia.

En l’etapa universitària s’inicia la politització de Marçal.[4] Abans d’acabar els estudis comença a impartir classes de català, en el marc de la resistència antifranquista, a Sant Boi de Llobregat.[5]

La dècada dels setanta representa l’entrada de Marçal en el món literari i en l’activisme polític i feminista, que no abandonarà mai.

El 1972 es casa amb el company d’estudis i poeta Ramon Balasch, de qui es separa el 1976. Aquest mateix any guanya el premi Carles Riba de poesia amb el seu primer poemari, Cau de llunes, que es publicarà l’any següent. El 1979 publica el poemari Bruixa de dol.

El 1980 fa oposicions a ensenyament secundari de llengua i literatura catalana i ensenya a l’Institut Maragall de Barcelona. Anys més tard, ensenya a l’Institut Joan Boscà. El 1980 té la seva filla Heura.[6] Decideix afrontar la maternitat en solitari i dedica a la filla alguns poemes (com ara Triar). El 1982 publica Sal oberta, recull en què tracta poèticament l’embaràs i el naixement de la seva filla.

Terra de mai,[6] també del 1982 (títol al·lusiu a la seva companya sentimental Mai Cobos), tracta el tema de l’amor entre dones, inèdit en la literatura catalana fins llavors.

El 1985 publica La germana, l’estrangera. L’última obra poètica que publica en vida és Desglaç, en què tracta el dol per la mort del seu pare.[5] Durant els vuitanta, Marçal estudia i tradueix diverses poetes i escriptores.

El 1994, Marçal publica La passió segons Renée Vivien, la seva única novel·la, que li val un reguitzell de premis.

En els darrers anys de la seva vida, Marçal impulsa el Comitè d’Escriptores dins el Centre Català del PEN Club. El 1996 se li diagnostica un càncer. En aquests anys de lluita contra la malaltia escriu bona part de Raó del cos, que es publicarà pòstumament el 2000.

Mor el 1998 a Barcelona, als 45 anys, i és enterrada a Ivars d’Urgell. Abans de morir rep la Medalla d’Honor de Barcelona. Pòstumament s’han publicat dues antologies de la seva poesia i un recull de prosa de no ficció, Sota el signe del drac (2004), a cura de Mercè Ibarz.[1]

Text sencer:

Ser dona i tenir una llengua en situació precària són dues coses que s’assemblen molt. La situació de la llengua em serveix de metàfora per parlar de la dona. Des de fora hi ha la mateixa incomprensió. A Madrid no entenen el problema del català de la mateixa manera que alguns homes no entenen les reivindicacions feministes d’avui. Formalment són situacions resoltes, però a la pràctica és una altra història.

Llegit a: Catorze.cat

Segueix-nos:

About the author

Related