Maria Mercè Marçal – Fosca hereva del foc que no es consum…

Fosca hereva del foc que no es consum. Amor violent del desert: coratge de palmera. No àngel, sinó àngela rebel, sense cap cel per perdre ni guanyar. Només d’atzur tibant, l’interrogant en cingle.

Maria Mercè Marçal

Si voleu llegir més espurnes de Maria Mercè Marçal feu clic aquí.

Maria Mercè Marçal (Barcelona, 1952-1998). Poeta, traductora i narradora. Tot i haver nascut circumstancialment a Barcelona es considera sempre d’Ivars d’Urgell (Pla d’Urgell), població on passa tota la infància.

Llicenciada en Filologia Clàssica, exerceix de catedràtica de Llengua i Literatura Catalanes en diversos instituts. Es dona a conèixer l’any 1977 amb el recull de poemes Cau de llunes (Premi Carles Riba 1976).

Des d’aleshores publica diversos poemaris, l’últim del quals, Desglaç, recull l’obra escrita entre el 1984 i el 1988.

L’escriptora publica també la novel·la La passió segons Renée Vivien (Premi Carlemany 1994), que obté diverses distincions de la crítica. Com a traductora, aporta al català obra de Colette, Yourcenar i Leonor Fini.

L’any 1973 és cofundadora de l’editorial Llibres del Mall. A més de prendre part activament en la vida literària catalana, participa en la política i en moviments cívics com el feminista, que no abandona mai.

Alguns cantautors catalans han posat música i veu als seus poemes, com per exemple Marina Rossell, Ramon Muntaner, Teresa Rebull, Celdoni Fonoll i Maria del Mar Bonet.

Va ser sòcia de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Fem possible el llibre de L’espurna!

Captura de pantalla 2017-02-07 a les 10.51.42 a. m.

Poema complet:

Fosca hereva del foc
que no es consum. Amor
violent del desert:
coratge de palmera.
No àngel, sinó àngela
rebel, sense cap cel
per perdre ni guanyar.
Només, d’atzur tibant,
l’interrogant, en cingle.
Tens el caire tallant
dels estels que una allau
d’ombres de presa, a sang,
desarmava, i, d’escreix,
amb la cresta sagnant,
bàrbarament, els galls
de l’alba han rearmat.
Xisclen els esperons
arrabassats, la por,
la venjança del dia
orbat pel ganivet.
La pena es calça orgull
de bota militar
i l’estrall cerca torres
més altes d’on penjar
l’alegria-esquinçall
de bandera robada
a l’enemic. Amor
violent d’un desert
sense miratges. Fosc
desvetllar d’una mar
temerària: Saps?
Perquè t’he vist els ulls
endinsar-se amb el pas
més descalç dels teus verds
pel bosc espoliat
sense ferir la son
minúscula de l’herba.
Perquè t’he vist els ulls,
l’esglai em ve a les mans
com un ocell agònic
que reclama un tribut
impagat, amb l’impúdic,
brut, xantatge del cor.
I no sé, fosca hereva
de la mar i del foc,
quina arma o quin reclam
pot fer fora aquest vell
traïdor del futur.
Ni per sobre quin pont
de barques estellades
l’incendi d’una onada
ens trenarà en l’embat.

 

Segueix-nos:

About the author

Related

JOIN THE DISCUSSION