Maria Aurèlia Capmany – Carta d’una assassina a una dona de bé

Aplica’t la història, senyora de bé, i creu-me: si vols fer alguna cosa de bo en aquest món, i no et resignes a ser un esbós de persona, assassina l’àngel de la llar; només així començaràs a viure.

Maria Aurèlia Capmany, Carta d’una assassina a una dona de bé

Capmany2

Per llegir més espurnes de Maria Aurèlia Capmany feu clic aquí.

Maria Aurèlia Capmany  (Barcelona3 d’agost de 1918 – 2 d’octubre de 1991) fou una novel·lista, dramaturga i assagista barcelonina. Destacà també com a activista cultural, feminista i antifranquista.[1]

Va rebre el Premi Sant Jordi de novel·la el 1968 amb l’obra Un lloc entre els morts i el Premi Joanot Martorell el 1948 amb El cel no és transparent. Fou presidenta del PEN català entre 1979 i 1983.

Néta de Sebastià Farnés, intel·lectual autor de la Paremiologia catalana comparada, i filla d’Aureli Capmany, folklorista i col·laborador en revistes infantils i de Maria Farnés Pagès , va passar la joventut al pis de la família a tocar de la Rambla de Barcelona.

Estudià a l’Institut Escola de la Generalitat de Catalunya i es va llicenciar en filosofia a la Universitat de Barcelona de la postguerra. Va practicar la docència durant els anys 40 i 50 a l’Institut Albéniz de Badalona i l’Escola Isabel de Villena a Barcelona. També va treballar gravant vidre, ofici que havia après en l’època d’universitària.

Amb la seva primera novel·la Necessitem morir (publicada el 1952) quedà finalista del Premi Joanot Martorell de 1947, premi que va guanyar l’any següent amb El cel no és transparent.

El seu prestigi com a narradora arribarà amb novel·les com BetúliaEl gust de la pols i, sobretot, per Un lloc entre els mortsPremi Sant Jordi del 1968. L’any 1981 va rebre el Premi Ramon Fuster, atorgat pel Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya,[2] i el 1983 va guanyar el Premi Crítica Serra d’Or de Literatura Infantil i Juvenil amb El malefici de la reina d’Hongria.

Fou una de les escriptores catalanes més polifacètiques, ja que, a més de la narrativa, es dedicà a la traducció, i cultivà el teatre, l’assaig i altres gèneres literaris.

En el camp de la dramatúrgia va fundar el 1959 l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual amb Ricard Salvat. Hi va exercir de professora, d’actriu i de directora. A més, hi va estrenar obres pròpies, com Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya.

Com a assagista sobresurt per les seves obres sobre la situació de la dona; el feminisme català contemporani és deutor de la seva figura, que va ser pionera en aquest estudis amb llibres com La dona a Catalunya: consciència i situació (1966), El feminismo ibérico (1970), El feminisme a Catalunya (1973) i Dona i societat a la Catalunya actual (1978).

El mateix any, va participar en la Caputxinada, una assemblea antifranquista. També va dedicar nombrosos articles a diversos aspectes de la cultura i de la societat catalana. També destaquen els llibres de memòries Pedra de toc (1 i 2), Mala memòria, i Això era i no era.

Participà i va intervenir en el “Míting de la Llibertat” (22 de juny de 1976) i en el procés constituent del Partit Socialista de Catalunya Congrés (novembre de 1976).

Va ser regidora i responsable de les àrees de Cultura i d’Edicions a l’Ajuntament de Barcelona durant les primeres legislatures del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) i membre de la Diputació de Barcelona, des del 1983 fins que es va morir el 2 d’octubre de 1991. Va ser també membre de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, i presidenta del Centre Català del Pen Club.

Text sencer:

Potser no llegiràs aquesta carta si començo advertint-te que he comès un assassinat. Et preguntaràs, potser, per què jo, una assassina, tinc el desvergonyiment de tutejar-te com si forméssim part del mateix medi, de la mateixa família, de la mateixa estructura moral. Comprenc la teva sorpresa; però, si fas el cor fort i segueixes llegint, t’adonaràs que entre tu i jo no hi ha altra diferència que aquesta: tu no has comès l’assassinat. I aquesta carta et va adreçada per convèncer-te, per aconseguir que tu esdevinguis també una assassina.
[…]
Continua: He assassinat l’àngel de la llar. I no ha estat fàcil, creu-me; potser per això me’n sento orgullosa.
En primer lloc, no és gens senzill assassinar un àngel; no s’està mai quiet, vola i es fa fonedís, i reapareix quan menys t’ho esperes, i és tot dolcesa, i et captiva amb les seves ales blanques que fan olor de naftalina.
[…]
Afegeix: He de confessar que, al primer moment, em vaig sentir una mica desemparada. Sense el meu somriure habitual i sense la meva contesta amable, havia de resoldre a cada instant què contestaria, quina havia de ser la meva opinió.
[…]
Acaba fent aquesta recomanació: Aplica’t la història, senyora de bé, i creu-me: si vols fer alguna cosa de bo en aquest món, i no et resignes a ser un esbós de persona, assassina l’àngel de la llar; només així començaràs a viure.

Segueix-nos:

About the author

Related