Joan Fuster – Autoconfiança, poder popular i endavant!

Estem farts d’haver de demanar perdó per existir.

Joan Fuster

suple imatge de JOAN

Per llegir més espurnes de Joan Fuster feu clic aquí.

(Sueca, la Ribera Baixa23 de novembre de 1922 – 21 de juny de 1992)[1] fou un escriptor valencià en llengua catalana.

Tot i que va ser més reconegut popularment per la seua obra principal, l’assaig històric Nosaltres, els valencians, el seu llibre més influent,[2][3] la seua tasca investigadora i editorial abraça diferents facetes i camps de coneixement, incloent-hi la lingüística, la història i la filosofia i el turisme.

És considerat com un dels assagistes en català més importants del segle xx.[4][5]

Fuster va ser l’assagista valencià més important de les generacions d’intel·lectuals sorgides després de la Guerra Civil, amb una força que depassà l’àmbit literari i es projectà sobre la vida cultural i cívica dels territoris catalanoparlants.

A partir de la dècada dels seixanta va esdevenir un referent cívic al País Valencià en el moviment de represa i normalització del valencià, i una figura clau en el debat sobre la identitat valenciana en la segona meitat del segle xx,[6] moment en què el fusterianisme esdevé un paradigma interpretatiu d’extraordinària influència en el món intel·lectual i, en menor mesura, en el polític

L’obra de Fuster, a més de ser diversa quant a temes, també ho és quant a tècniques i gèneres. Va fer servir, sobretot, la forma de l’assaig llarg, però també l’aforisme (Judicis finals) o el dietari íntim (Indagacions possiblesCausar-se d’esperar). Dins el camp de l’assaig va publicar Figures de temps, premi Yxart (1957), Diccionari per a ociosos (1964), Causar-se d’esperar (1965), L’home, mesura de totes les coses (1967), etc., sempre dins la tradició de l’humanisme clàssic i dels moralistes i reformadors francesos (de Michel de Montaigne als enciclopedistes), crític, escèptic i amb humor corrosiu i autoironia relativitzant. Dels escrits d’història i crítica literària cal destacar-hi els estudis sobre Sant Vicent FerrerIsabel de VillenaAusiàs MarchJoan Roís de CorellaJoan Salvat-PapasseitJosep PlaSalvador Espriu, etc. Com a historiador de la llengua destaca la seua col·laboració en el segon volum de la Història de Catalunya. També col·laborà amb articles sobre el País Valencià a la Gran Enciclopèdia Catalana.[40] Dels milers de pàgines que Fuster va escriure, les seues Obres completes (Edicions 62), només en recullen una part.

El 1975 va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. El 1978 va patir un primer atemptat, i més tard, un altre l’11 de setembre del 1981 (coincidint amb la Diada Nacional de Catalunya, en el seu domicili, amb la col·locació de dos artefactes explosius que no van ocasionar danys personals a l’escriptor, però sí al seu habitatge i a la seua biblioteca.[41] Els autors dels atemptats mai no van ser detinguts.

El 1983 es va incorporar com a professor contractat a la Universitat de València per impartir l’assignatura d’Història de la Llengua. El mateix any va ser distingit amb la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya i un any més tard va ser investit doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona i per la Universitat Autònoma de Barcelona.

El 1985 es va doctorar en Filologia Catalana a la Universitat de València, amb l’estudi i l’edició de La Regla del Convent de Sant Josep de València i el 1986 va obtenir la càtedra de Literatura en la mateixa Universitat.[42]

Els últims anys de la seua vida va suspendre gairebé del tot l’activitat pública i es va dedicar a la investigació i a la càtedra universitària. Fruit d’este treball són els estudis reunits en Llibres i problemes del Renaixement (1989).

Va ser membre agregat de l’Institut d’Estudis Catalans, i de la Institució Valenciana d’Estudis i Investigació. Va formar part del Consell Valencià de Cultura, de l’Institut Valencià de Filologia i del consell assessor de la Biblioteca Valenciana, promotor i primer president d’Acció Cultural del País Valencià (1978) i president de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (1987-1991).

El 1984 fou investit doctor honoris causa per la Universitat Autònoma de Barcelona.[43]

Va morir a Sueca el 21 de juny del 1992. Aquell mateix any i a títol pòstum, la Generalitat Valenciana li va concedir la Distinció de la Generalitat Valenciana al Mèrit Cultural.[44] La Universitat Jaume I de Castelló va organitzar actes en homenatge seu. Acció Cultural del País Valencià l’homenatja amb la convocatòria d’un premi d’assaig que porta el seu nom.

Segueix-nos:

About the author

Related