Giorgio Agamben – La crisi del COVID-19 i la democràcia

En l’actualitat la crisi ha esdevingut una eina de dominació. Serveix per legitimar decisions polítiques i econòmiques, que priven els ciutadans de tota possibilitat de decisió. Els ciutadans europeus han de ser conscients que aquesta crisi sens fi, com un estat d’emergència, és incompatible amb la democràcia.

Giorgio Agamben

Per llegir més espurnes de Giorgio Agamben feu clic aquí.

Llegit a: La invenció d’una epidèmia, article publicat originalment el 26 de febrer de 2020 a Quodlibet, i re-publicat a Catarsi magazin

Giorgio Agamben (Roma1942) és un dels pensadors més rellevants de la filosofia contemporània. Els seu treballs es centren sobretot en filosofia i teoria política, literatura, filosofia del llenguatge, religió i art.

Ha estat fortament influenciat per Walter Benjamin, amb qui presenta una connexió clara en la majoria de les seves obres. El seu pensament també dialoga i es relaciona amb figures centrals de la història de la filosofia occidental, com AristòtilGeorg Wilhelm Friedrich HegelMartin HeideggerMichel Foucault o Carl Schmitt. A més d’aquesta herència filosòfica, també han influït en Agamben textos religiosos i sobre dret, i artistes com Franz KafkaDante Alighieri o Fernando Pessoa.

Agamben es llicencià a la Universitat de Roma el 1965, amb una tesi doctoral sobre el pensament polític de Simone Weil. Entre el 1966 i 1968, participà en uns seminaris sobre Heidegger, Hegel i Heràclit a Freiburg; i del 1974 al 1975 formà part del Warburg Institute de la Universitat de Londres. Posteriorment, començà la seva tasca com a professor universitari, que continua exercint fins a l’actualitat. Ha treballat en centres com la Universitat de Verona, el Collège Internationale de Paris, la Università della Svizzera italiana, la Università luav di Venezia, Universitat de Nova York (que abandonà com a protesta de les polítiques de George Bush) o The European Graduate School, on ha aconseguit la càtedra Baruch Spinoza.

La part central i més coneguda de la seva obra és el projecte Homo sacer (1995 – 2015). Si bé, abans de començar aquesta empresa, Agamben es dedicà des del 1965 a reflexionar sobre la naturalesa del llenguatge; escriví obres com Estàncies. La paraula i el fantasma de la cultura occidental (1977) o El llenguatge i la mortUn seminari sobre el paper de la negativitat (1982).

Pel que fa al projecte Homo sacer, es divideix en quatre volums, alguns dels quals, al seu torn, es subdivideixen en més d’un llibre, fent un total de nou llibres:

  • I. Homo sacer: El poder sobirà i la nua vida. (1995)
  • II.1. Estat d’excepció. (2003)
  • II.2. Èxtasis: La guerra civil com a paradigma polític. (2015)
  • II.3. El sagrament del llenguatge: Arqueologia del jurament. (2008)
  • II.4. El regne i la glòria. (2007)
  • II.5. Opus dei: Arqueologia de l’ofici. (2013)
  • III. El que queda d’Auschwitz: El testimoni i l’arxiu. (1998)
  • IV.1. Altíssima pobresa: Regles monàstiques i formes-de-vida. (2013)
  • IV.2. L’ús dels cossos. (2014)

El 2018 se’n va publicar la versió integral de tots els volums en un sol llibre, amb revisions de l’autor.[1]

Durant tot aquest període, també ha publicat obres a banda d’aquest projecte, com La comunitat que ve (1990) o Profanacions (2005). La majoria de les seves obres han estat traduïdes al castellà i solament han estat traduïdes al català les conferències “Què vol dir ser contemporani?” (2006), “Què és un dispositiu?” (2006) i “L’Amic” (2007), publicades conjuntament sota el títol Què vol dir ser contemporanis? per Arcàdia Editorial el 2008. Agamben també tingué una breu aparició al cinema, quan el 1964 interpretà l’apòstol Filippo al film L’Evangeli segons Sant Mateu de Pier Paolo Passolini, amb qui mantenia una relació d’amistat.[2]

 

Segueix-nos:

About the author

Related