Gabriel García Márquez – Estimar algú amb tot el seu ésser

El fet que algú no t’estimi com tu voldries no vol dir que no t’estimi amb tot el seu ésser.

Original en castellà: El hecho de que alguien no te ame como tú quieres, no significa que no te ame con todo su ser

Gabriel García Márquez

Per llegir més espurnes de Gabriel García Márquez feu clic aquí.

Gabriel José de la Concordia García Márquez, més conegut com a Gabriel García Márquez, (Aracataca6 de març del 1927[1] – Ciutat de Mèxic17 d’abril del 2014[2]) va ser un escriptor colombià, especialitzat en novel·lescontesguions i articles periodístics. Era conegut familiarment com a Gabito (hipocorístic guajiro de Gabriel), des que el seu company del diari de Bogotà El Espectador, José Salgar, va començar a anomenar-lo Gabo.[3] El 1958 es va casar amb Mercedes Barcha, amb qui va tenir dos fills, Rodrigo i Gonzalo.

És considerat un dels autors més significatius del segle XX. Va obtenir el Premi Nobel de Literatura el 1982, segons la laudatòria de l’Acadèmia Sueca “per les seves novel·les i històries curtes, en què la fantasia i la realitat es combinen en un tranquil món d’imaginació rica, reflectint la vida i els conflictes d’un continent”.[4] La seva novel·la més reconeguda internacionalment és Cent anys de solitud, publicada el 1967.

Les obres de García Márquez han aconseguit un gran èxit a causa d’una personal barreja de fantasia i realitat, i és un dels principals exponents del realisme màgic. Aquesta fórmula narrativa entronca amb la tradició literària llatinoamericana, iniciada amb les cròniques dels conquistadors, plagades també de llegendes i elements sobrenaturals originats pel profund xoc entre el món conegut i la cultura dels espanyols que emigraven i l’exuberant i estranya presència del continent llatinoamericà. El 1954 va publicar la seva primera novel·la, La hojarasca, en la qual ja apuntava els trets més característics de la seva obra de ficció, plena d’una desbordant fantasia. La seva narrativa va entroncar amb la tradició literària hispanoamericana, al mateix temps que trobava en alguns creadors nord-americans, sobretot en William Faulkner, noves fórmules expressives. Reafirmà la seva condició d’excelent escriptor amb les seves obres posteriors Relato de un náufrago (1955) i El coronel no tiene quien le escriba (1961). El 1965 fou guardonat amb el Premi Nacional de Literatura de Colòmbia.

L’any 1967 publicà a l’Argentina Cent anys de solitud, una de les novel·les més importants de la literatura universal del segle xx. En aquesta obra recrea a través de la família Buendía la peripècia històrica de Macondo, poble imaginari on s’amaga el seu propi poble natal i el temps del seu país i continent. De perfecta estructura circular, el relat és una recreació mítica del món real de Llatinoamèrica on es troben constantment elements realistes i fantasiosos.

Després d’una temporada a París el 1969 s’instal·la a Barcelona, on es relaciona amb intel·lectuals com Carlos Barral i Mario Vargas Llosa. La seva estada a la capital catalana va ser decisiva per la concreció del que es va conèixer com a “boom” de la literatura hispanoamericana, del qual en fou un dels seus majors representants. L’any 1972 fou guardonat amb el Premi Rómulo Gallegos, en la seva segona edició, per la seva obra Cent anys de solitud.

El 1982 va rebre el Premi Nobel de Literatura per les seves novel·les i històries curtes, en les quals la fantasia i la realitat es combinen en un compost i ric món imaginatiu, reflectint la vida d’un continent i els seus conflictes.

Segueix-nos:

About the author

Related

JOIN THE DISCUSSION