Dolores Ibárruri, La Pasionaria – La lluita de les dones

Les dones, siguin de la condició que siguin, són lliures per escollir el seu destí.

Dolores Ibárruri

(Gallarta, ara part del municipi d’Abanto-ZierbenaPaís Basc9 de desembre de 1895Madrid12 de novembre de 1989), coneguda com la Pasionaria, que seria la Passionera en català, fou una dirigent obrera espanyola, una de les fundadores del Partit Comunista d’Espanya (PCE).[1]

La Pasionaria va destacar com a dirigent política en la Segona República espanyola i en la Guerra Civil. Històrica dirigent del Partit Comunista d’Espanya, a la seva lluita política va unir la lluita pels drets de les dones per demostrar que les dones, fossin de la condició que fossin, eren éssers lliures per escollir el seu destí.

Després de la derrota de les tropes republicanes el 1939, va haver d’exiliar-se i va buscar asil polític a la Unió Soviètica. En la seva etapa d’exili després del suïcidi del secretari general del PCE, José Díaz Ramos, la Pasionaria va ser escollida per a succeir-lo com a secretària general del PCE el 1942. Va exercir com a màxima autoritat entre els membres del PCE exiliats també en el mateix país. La seva jerarquia i afinitat ideològica amb els governants de l’URSS li va permetre combatre la dissidència de criteris dins del Partit Comunista d’Espanya a l’exili, fent ús de l’NKVD soviètica, és a dir, detencions, presons i camps de concentració. El seu únic fill home, Rubén Ruiz Ibárruri, va morir durant els combats per l’estació central de Stalingrad durant la Segona Guerra mundial.

El 1960 va presentar la seva dimissió, per passar a ocupar el càrrec de presidenta del PCE. La va substituir en les seves funcions Santiago Carrillo, que va exercir el càrrec fins a 1982. Va ser membre del Secretariat de la Internacional Comunista al costat de Georgi DimitrovPalmiro Togliatti i Maurice Thorez, entre d’altres. Va ser guardonada el 1964 amb el Premi Lenin de la Pau entre els pobles. Va manifestar el seu acord amb Moscou en ocasió dels diversos cismes dins del moviment comunista internacional. No obstant això, les seves velles conviccions ortodoxes no li van impedir condemnar la invasió del Pacte de Varsòvia a Txecoslovàquia el 1968 que va acabar amb la Primavera de Praga.

Després de la mort del dictador, va tornar a Espanya l’any 1977, i aquell mateix any, en les primeres eleccions de la democràcia, va ser escollida diputada al Congrés dels Diputats per Astúries.[8] Va continuar compromesa amb les idees del seu partit i políticament activa fins a la seva mort, el 1989, encara que el seu paper com a política va ser ja més simbòlic que real. Va morir a Madrid el 1989 i va ser enterrada en el recinte civil del cementiri de l’Almudena. El 1962 havia publicat les seves memòries, El único camino. Al juny de 2005 es va celebrar el XVII Congrés del PCE, on Dolores Ibárruri va ser nomenada “presidenta d’honor a perpetuïtat”.

Per llegir més espurnes de Dolores Ibárruri feu clic aquí.

Segueix-nos:

About the author

Related