Antonio Gramsci – La importància de prendre partit

Viure vol dir prendre partit.

Antonio Gramsci, Odio els indiferents

Gramsci

Per llegir més espurnes d’Antonio Gramsci feu clic aquí.

Antonio Gramsci (Ales22 de gener del 1891 – Roma27 d’abril del 1937) fou un escriptorpolític i filòsof italià d’origen sard. Va ser un dels fundadors del Partit Comunista Italià, el 21 de gener del 1921.

Entre les principals aportacions del pensament gramscià, destaquen les que fa a la teoria marxista, així com d’altres que abasten la teoria crítica o l’educativa:

L’hegemonia

Per a Gramsci, si més no als països occidentals, el domini de la burgesia no es deu només al domini per la força, sinó que consisteix també en la fabricació d’un consens per mitjans pacífics. És mitjançant l’hegemonia cultural que s’esdevé l’adopció per part del proletariat dels interessos de la burgesia.

En termes generals, l’hegemonia també consisteix en la conquesta de la majoria política d’un país. És a dir, que les forces polítiques expressió d’aquesta majoria hi dirigeixen la política i dominen les forces socials que s’hi oposen.

L’hegemonia té, doncs, dues vessants. Una, de caràcter polític i militar. I l’altra, de caràcter cultural. Gramsci es contraposa al concepte leninista d’hegemonia, perquè Lenin donava més importància als components polítics i militars. Gramsci privilegia el camp intel·lectual, cultural i moral. Però això no vol dir que l’hegemonia siga només cultural o moral. La direcció d’un grup social es pot manifestar ja siga com a domini o com a direcció cultural i moral. Un comportament social o un altre es podrà donar en funció de les circumstàncies, és clar, però també en funció dels grups que siguen dirigits pel grup dominant. Així, aquest farà servir el domini (polític i militar) amb aquells grups contraris i oposats als quals, per tant, té tendència a anorrear. I, en canvi, es comportarà com a dirigent (moral i intel·lectual) amb els grups que considere aliats.

Podríem dir, doncs, que la concepció gramsciana de l’hegemonia conjuga la coerció —amb el grups dominats— i el consens —amb els grups dirigits—.

El paper dels intel·lectuals

Per a Gramsci, des del moment en què es reconeix que no hi ha activitat humana de la qual es pot excloure la intervenció de l’intel·lecte i que no es pot separar l’homo faber de l’homo sapiens, tots els éssers humans són intel·lectuals. Independentment de la professió específica de cadascú, tothom és, a la seua manera, un filòsof, un artista, una persona de gust, té una concepció del món i una línia conscient de conducta moral. Tot i això, no totes les persones tenen en la societat la funció d’intel·lectuals.

Al llarg de la història, es formen categories particulars d’intel·lectuals, especialment en connexió amb els grups socials més importants i experimenten elaboracions més extenses i complexes en connexió amb el grup social dominant. Un grup que tendeix a l’hegemonia lluita per l’assimilació i la conquista ideològica dels intel·lectuals tradicionals […] que, com més el grup elabora simultàniament els mateixos intel·lectuals orgànics, serà més ràpida.

L’intel·lectual tradicional és el literat, el filòsof, l’artista i, per això, els periodistes, que creuen ser literats, filòsofs, artistes, creuen també ser els veritables intel·lectuals. Modernament, però, és la formació tècnica que forma la base del nou tipus d’intel·lectual, un constructor, organitzador, persuasiu, el qual ha d’abastar des de la tècnica-treball a la tècnica-ciència i la concepció humanística i històrica, sense la qual es roman especialista i no s’esdevé dirigent.

Relacionat amb: L’estiu del 2015 vaig marxar amb SETEM a fer un voluntariat al Brasil per tal de conèixer de primera mà el Movimento dos Trabalhadores rurais Sem Terra (MST); en aquest enllaç podeu llegir un escrit on, poc abans de marxar, vaig explicar les emocions de marxar, i per què ho varem fem. Per accedir a l’escrit premeu aquí.

Text sencer:

Odio els indiferents. Crec que viure vol dir prendre partit. Qui veritablement viu, no pot deixar de ser ciutadà i partisà. La indiferència i l’abúlia són parasitisme, són covardia, no vida. Per això odio els indiferents.
La indiferència és el pes mort de la història. La indiferència opera potentment en la història. Opera passivament, però opera. És la fatalitat; allò amb què no es pot comptar. Torça programes, i arruïna els plans millor concebu
ts. És la matèria bruta desbaratadora de la intel·ligència. El que succeeix, el mal que s’abat sobre tots, esdevé perquè la massa dels homes abdica de la seva voluntat, permet la promulgació de lleis, que només la revolta podrà derogar; consenteix l’accés al poder d’homes, que només un amotinament aconseguirà després enderrocar. La massa ignora per despreocupació; i llavors sembla cosa de la fatalitat que tot i a tots atropella: al que consenteix, el mateix que al que dissenteix, al que sabia, el mateix que al que no sabia, a l’actiu, el mateix que a l’indiferent. Alguns ploriquegen piadosament, uns altres blasfemen obscenament, però
ningú o molt pocs es pregunten: si hagués tractat de fer valer la meva voluntat, hauria passat el que ha passat?
Odio els indiferents també per això: perquè em fastigueja el seu ploriqueig d’eterns innocents. Demano comptes a cadascun d’ells: com han escomès la tasca que la vida els ha posat i els posa diàriament, què han fet, i especialment, què no han fet. I em sento en el dret de ser inexorable i en l’obligació de no malbaratar la meva pietat, de no compartir amb ells les meves llàgrimes. Sóc partisà, estic viu, sento ja en la consciència dels de la meva part el pols de l’activitat de la ciutat futura que els de la meva part estan construint. I en ella, la cadena social no gravita sobre uns pocs; res del que en ella passa és per ventura, ni producte de la fatalitat, sinó obra intel·ligent dels ciutadans. Ningú en ella està mirant des de la finestra el sacrifici i la sagnia dels pocs. Visc, sóc partisà. Per això odio qui no pren partit, odio els indiferents.

 

Segueix-nos:

About the author

Related

JOIN THE DISCUSSION