Guillem d’Efak – El foc

Si ni la tramuntana

ens ha tombat la soca,

quin mal ens podran fer

els brufols de ponent?

EfakGuillem d’Efak, El foc

(Asobla, Guinea Equatorial, 23 de març de 1930 – Palma, Mallorca, 15 de febrer de 1995), conegut com a Guillem d’Efak, fou un cantant, escriptor i actor manacorí.

Poema sencer:

Un vent extern, d’un foc foquet, n’ha fet
foguera en sec i el món ha fet flamada.
La ràbia vertical del foc fa treure
fum pels queixals als pins i als ullastres.
Quan pren baix baix s’escampa com un líquid
sens perdonar matoll ni llodriguera.
Prenen el vol falcons, xorics i àligues
i els nius es fan brases que torren butzes.
En un tres i no res s’ha evaporat
l’aigua i la humitat dels troncs i branques.
Sense pell verda es mostren les carns negres
i en caure a terra alcen pols de cendra.
Sense fulles el bosc ja no té llengua
tal com un poble que ha perdut sa parla.
Per retre el foc sols tenen la impotència,
les pregàries i l’aigua de les llàgrimes,
la covardia dels qui amb por s’amaguen
i les pells socarrades d’uns quants màrtirs.
Fins i tot els voltors del foc s’allunyen
i els senglars moren cremats a dins les balmes.
Massa aviat s’arramba a les masies
la ràbia de les flames que va a lloure.
Els pergamins, els llibres i escriptures
sabran què és el silenci de la cendra.
Revincla el bestiar. Tractors immòbils,
no acabats de pagar; quasi renillen
quan llepa les parets, tanques i estables
aquella incendiària bogeria.
Tot va cremar. Oracions i flastomies,
els mots rodons i la paraula llisa.
El crit d’afuar cans per rodar guardes
i les pregàries per demanar aigua,
totes les interjeccions quan ja plou massa.
Fetes estiu fugaç cap a la cendra
les rondalles, cançons i contarelles
i alhora fan fumassa les receptes.
Quan la mare vol dir que el fill estima
dels llavis sols degota pols externa.
S’apedreguen amb paraules forasteres
tots els infants que avui han fet la pòlissa.
Tot va cremar. El bosc tan sols és ara
comellar mineral que no té parla.
Tal com l’empelt forà ens feia afecte,
les fulles se’ns omplien de paràsits,
la molsa feia clapes de morfea
i l’escorça del tronc ens queia a llenques.
Els plançons que als nostres peus brotaven,
estranys sorolls els treien els vuit vents.
entre les branques, no hi feien niu els somnis
i el corc serradís feia de paraules.
I com que poc ni gens no ens agradava
aquella tan letal metamorfosi,
mirant-nos al mirall als ulls sembràrem
les primeres llavors de l’autoodi.
Ja no volíem ser nació de boscos
sinó aregats pals llisos de telèfon.
No, no pas jo, el llamp i tro esclatava
la seva ràbia vermella a flor de llavi.
No seré jo qui trenqui ni sols vincli
l’espinada que ens fa drets com a poble.
I comença la tasca fent d’apòstol
d’una causa mig morta i oblidada.
La befa i el menyspreu als que haurien
d’haver estat millors que ell el safalcaren,
li esbraonaren músculs i esperança
i li corcaren el nervi de la tasca.
Ho desà tot, i arraulit a un racó
tornà jai abans d’hora com els altres.
Peu de gat, peu de moix arriba l’alba
escampant el temor d’un nou incendi
com caragols, cor i banyes arrufen
les herbes que han perdut les papallones.
Tot quant ha romàs viu tem i recorda
l’esclat roig i sarcàstic de les flames
i amb por farcida d’impotència esperen
d’un foc antic la revifalla súbita.
Quan s’adonen que és l’alba qui s’acosta
molt lentament comencen a badar-se
les corol.les i els pits per rebre intactes
els colors vius d’aquella nova vida.
Amb un lent cansament imperceptible
arriba, esbraonada, l’esperança.
I així brostà el primer bri d’una herbeta
quan pels racons es féu un tou de molsa.
Entre les pedres de les terres primes
qualque caragolí hi treia banya.
Una perdigonada de falzies
en diagonal per l’aire xisclets feia.
Lliscaven els torrents mentre llefraven
els macs de les paraules altra volta.
Els solcs van deixar prenys la tramuntana,
ocells enramellaven les bardisses
i els cors, mig temorencs, mig desplegaven
les ales fins llavors ben acoblades.
I no fou cap miracle, sinó feina
tan ben feta com entre tots vam saber-ne.
Que ho sàpiga tothom, tant si escolten
com si van amb les orelles embussades,
no eixalarem les ales de cap somni
perquè concreta voli la utopia.
Treballarem com l’aigua subterrània
o com la torrentada molinera,
indiferents al plor i a la rialla
orgull farem de la feina ben feta.
Feixos feixucs ens serviran com d’ales
i els alens socarraran els dubtes.
Tel·lúrica és la força que ens impulsa
i la reconstrucció és tasca nostra.
Després del foc la lluita recomença
i així serà tants pics com faci falta.
Si ni la tramuntana
ens ha tombat la soca,
quin mal ens podran fer
els brufols de ponent?
Tota la força del món
per vinclar-nos és poca
i això des de fa segles
ho saben els vuit vents.
Si ni la torrentada
que envest i aclapara
amb violència cega
tot quan troba al seu pas
no fa que les arrels
deixin la roca mare,
quina força en el món
d’això serà capaç?,
qui ens farà tornar molla
la voluntat de poble
si ni els vents ni els torrents
no han guanyat el seu joc?
Si no ens fa acotar el cap
cap violència innoble
-que ho sàpiga qui ho hauria-
tampoc no ho farà el foc.

Espai promocionat

About the author

Related